No es pot negar que el terme imputació fa basarda. Diguem-lo en veu alta: im-pu-ta-ci-ó. Les dues síl·labes amb oclusiva seguides, la pe i la te, culminades amb l’accent final a la o, li confereixen una contundència que no voldria rebre en primera persona. A mi que no m’imputin.

Però no cal patir, perquè els imputats com cal solen ser senyories. La classe política té el privilegi (entre els molts, masses, que li consentim) d’un participi per a ella sola, allà on la parla fa servir el concepte d’implicat (o, en un registre més informal, embolicat). Seria com dir que tenen l’exclusiva de la imputabilitat.

Tal vegada la culpa és de la puta. Del terme, em refereixo. La majoria de mots que el contenen (no gaires, no arriben a la quarantena) sonen, en efecte, amb una certa duresa, però tanmateix no n’hi ha prou per agermanar-los semànticament. La Diputació i els seus fills, els diputats, estarien a la trinxera dels possibles imputables, mentre que l’amputació i la computadora queden lliures de tota sospita. També tenim la família nombrosa del verb disputar, conflictiva per naturalesa, i la molt més curta de reputar, que sembla una disfressa, de tant com enganya. Ara, el més peculiar de tots és suputar, un verb estranyíssim que segons el diccionari significa ‘avaluar indirectament (una quantitat)’. Jo no l’he vist mai de la vida, ni per escrit ni per parlat, que deia mon padrí. El que sí que conec personalment, perquè me’l van escopir el dia de la revisió mèdica per anar (no anar-hi, en el meu cas) a fer el soldat, és esputar, que vol dir precisament escopir. En principi un esput només és un gargall, però la llengua és prou elàstica, i estic segur que també està prou indignada, per permetre’n un ús metafòric contra els indesitjables que tiren l’impost i amaguen el sobre. Esputem a la closca malvada dels imputats, per dir-ho a la manera papasseitiana. Sí, d’acord, no hem de ficar tothom al mateix sac i cal respectar la presumpció d’innocència, però què voleu que us digui, venint de segons qui, n’hi ha que semblen molt més presumptuosos que no pas innocents.

[Calla, i si tot plegat tingués a veure amb l’altra accepció del verb imputar?: abonar en compte una partida. Que els comptables em perdonin, però no trobeu molt sospitosa la definició d’imputació en l’argot econòmic?: ‘Determinació de la participació relativa dels diferents factors de producció en el cost final del producte’. On ‘diferents factors’ voldria dir diner negre i ‘cost final’, ingressos dels membres del partit. Massa malfiat, oi?]

Per Pau Vidal / ACPG – Redacció

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada