Pugna i pugnar són mots cultes: això vol dir que els reservem per a les ocasions lluïdes (un poema, un discurset oficial…) però no per a la xerrameca de cada dia. Per aquelles coses de la vida (que són aquestes coses d’ara: estafes, enredades, abusos), el seu germà impugnar s’ha fet tan popular que ja forma part del llenguatge de taxi, el dialecte social per excel·lència. Ara qui més qui menys impugna un resultat, una decisió o el preu de les mongetes com si ho haguéssim fet tota la vida. I pronunciem aquest dígraf malxinat, gn, sense ensopegar-hi.

Doncs ves per on, resulta que la clau de volta és ell, precisament: el dígraf. Amb un senzill joc de canell ens dissimula el seu veritable origen. No sé si teniu present una botiga molt grossa de material sanitari que hi ha a la Gran Via de Barcelona: es diu Bagno i la gent la coneix amb aquest nom, bagno. Però en realitat la marca és italiana i es pronuncia ‘banyo’, que és el mot equivalent al nostre bany. Doncs amb la pugna igual: el seu germà bessó (no univitel·lí, car no són idèntics) és el puny, fills tots dos del llatí pugnus. De la qual cosa s’infereix que qui impugna és qui fa anar els punys; aparentment, doncs, una impugnació seria una discussió a partir del dret, i per tant una confrontació verbal. Però no, en el fons no és sinó una demostració de força, tal com posa de manifest un dels derivats més reveladors de la família, el púgil.

Amb un enemic que posa els mastegots per davant, doncs, ben poca cosa hi ha a parlar. És ver que el català és un poble pugnaç (pel meu gust, el parent més bonic de tots), és a dir, que té tendència a combatre, altrament fa temps que hauríem sucumbit. Ara, ja pots punyejar tant com vulguis, que si el teu rival en fa cinc o sis com tu, i a damunt té els àrbitres comprats, no passaràs de fer-li una mica la punyeta, i encara gràcies. Per més repugnància que et causi (i aquí faig un breu incís per netejar un poquet l’honor del verb repugnar, massa associat a un imaginari fastigós: els del meu gremi el fem servir força en frases com ara “El pronom personal en posició posterior al verb en frases com ‘Vol vostè cafè?’ repugna a la intuïció del parlant”, per dir que tal posició no és genuïna i per tant desperta aversió gramatical. L’altre dia mateix en Junqueras va dir que “pretendre que la independència sigui negociada amb l’Estat repugna a la nostra intel·ligència i a la nostra dignitat”).

L’única sortida intel·ligent, per tant, és treure’s els guants, baixar d’aquest ring trampós i construir una fortalesa nova. Inexpugnable, per descomptat.