I què volem dir amb felicitat?

Està consagrat en la Constitució dels Estats Units: l’home té el dret a buscar la seva felicitat. No diu a trobar-la sinó a buscar-la perquè els pares del text legislatiu sabien perfectament que hi havia molts camins per a trobar-la. I probablement cap de satisfactori totalment. D’entrada parlem molt de felicitat, però què és? No em refereixo a la definició del diccionari és clar sinó a una que pugui ser operativa. I no se m’acudeix cap més que estar bé amb nosaltres i l’entorn. Però això podria tenir increïbles matisacions que ens portarien a que aquesta definició no fos tant vàl·lida. La felicitat està en tenir diners, es podria dir, és a dir en estar segur. Però es pot estar segur en la riquesa material i seguir tenint molts buits interiors? O encara més important i bàsic: es pot ser estar segur i a gust quan hi ha molts altres que no ho estan? Es pot viure tranquil sent un privilegiat si hi ha molts altres que  no ho són i  que envejaran el teu estat? Però crec que ja comencem a avançar: la felicitat és sentir-te més o menys segur, més o menys tranquil i com el món és volàtil això només es pot traduïr en la fermesa interior davant la incertesa exterior. Això és el que deien els estoics grecs i els budistes. I és molt interessant però oblida un petit factor: només sabem les coses per comparació. Ja és un clàssic dir que només sabem el molt que valia el que teníem quant ho hem perdut. Només podem saber el que és la felicitat si hem conegut la infelicitat i la desgràcia. Deia el personatge d’una novel·la del protagonista que li mancava haver patit més. Perquè quan s’ha patit més es sap valorar més les coses. És allò que deien de forma més pedrestre molts pares: vosaltres no sabeu el que és haver viscut una guerra o una postguerra i ho haveu tingut tot més fàcil i no ho sabeu valorar. Odiava quant el meu pare em deia això però he de reconèixer que tenia raó. Llavors que pot donar la felicitat o millor dit més felicitat en un sentit comptable: o sigui un sentiment d’estar bé més o menys amb nosaltres mateixos.
 
Doncs el mateix personatge d’aquesta novel·la, que per cert és “Victus” d’Albert Sánchez Piñol ho explica: “Doni’s”. Serveixi als altres. Estimi. O com dirien els filòsofs liberals en els seus millors moments: siguem responsables amb la comunitat. I què és la comunitat ho defineix cada un. La majoria elegim d’entrada la família però pot ser un club social, una causa, un país, altres espècies…o tot plegat. Hem viscut al moment gràcies a que els nostres pares, en la gran majoria dels casos, ens han servit i ajudat i també altres persones i de vegades institucions. Tenim el deure de servir quelcom més gran que nosaltres. Però mantenint la nostra individualitat i la nostra racionalitat. Què pot diferenciar això del fanatisme? Doncs molt simple: si el que servim contribueix a fer un món més gran i més agradable per a quasi tothom ens acabarà donant felicitat. Com a mínim aquesta és la meva resposta. La felicitat també està composta de petits grans moments. Ara fa una estona estava contemplant una bonica platja plena a vessar de gent i abans he besat i abraçat a sers estimats. I en una estona escoltaré una música que em proporciona un increïble plaer. Ja ho veuen: res sofisticat. I potser no hi ha paraules per a definir què és la felicitat, perquè està feta d’accions. Moltes. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.