Pilar Rahola és un personatge que em provoca una relació estranya d’amor i odi. Estic d’acord amb bona part de les seves idees i amb la resta no puc. No acostumo a tenir terme mitjà però he de reconèixer que sempre m’encanten la seva passió a l’hora de debatre. Però la veritat és que m’ha sorprès dues vegades i sempre pel mateix. I és que fa un any va fer públic que havia quedat molt tocada amb la mort del seu pare, ja que li costava acceptar que ja no hi seria. Doncs bé, fa uns dies va explicar que li havia costat un any però ja ho havia assimilat. El cert és que acostumat al seu toc histèric i contundent aquesta tendresa i humanitat em va captivar…per la gran humanitat que desprenia. Segons deia, el 26 d’agost feia un any que el Senyor Rahola havia mort i ella va decidir caminar per alguns dels indrets que a ell li encantaven i llavors va notar que començava a acceptar que ja no tornaria a ser físicament amb els seus. I afegia que aquell dia va saber que sempre serà amb ell però ja com una presència. I Pilar Rahola es definia com bona part dels integrants de la societat occidental: gent a la qual els costa (ens costa) acceptar el fet que tots desapareixerem d’aquest món i que intenta no pensar-hi, no reflexionar. Però la mort no es pot amagar i tard o d’hora es fa present. La popular columnista va tardar un any en integrar la pèrdua del seu ésser estimat. A altres els costa molt més, si és que ho aconsegueixen.

Evidentment, Pilar Rahola és una excusa o un bon motiu per a pensar el que acostuma a ser impensable. Perquè l’ombra que plana sobre tots nosaltres estigui una mica més present. Per poder pensar en què madurar és acceptar les pèrdues tant bé com podem: les físiques i literals com el cas del pare de Pilar Rahola o les metafòriques. Madurar és acceptar que, per les raons que siguin, molts dels vells amics es perdran pel camí. O que algunes de les idees més preuades quan, per exemple, teníem 20 anys ens causen ara ira o perplexitat. Madurar és integrar el fet que els grans amors d’una determinada època sovint no resisteixen el desgast del temps, la convivència i la lluita dels egos, que la nostra família també tenia esquerdes i el grup al qual pertanyem o creiem pertànyer acaba desapareixent o ja no sent com l’havíem conegut. Madurar és saber que la vida és canvi i que res roman igual. I que no podem vèncer la mort (per ara) només conviure-hi tenint la millor vida possible.