Durant força temps vaig tenir la creença, molt típicament occidental, que el més important per anar per la vida és la raó i que les emocions són quelcom a erradicar o, com a mínim a suportar. Ja saben, el mite de Sherlock Holmes o el vulcanià Spock d’Star Trek. Personatges increïblement eficaços i amb una racionalitat brutal, tot i que notes que hi ha en ells aspectes emocionals que volen evitar que aflorin. Finalment em va passar el mateix que a quasi tothom que ha patit aquest mite: que la realitat ens el destrueix a base d’experiències que ens demostren que les emocions són inevitables. L’acceptació d’aquest fet va venir acompanyada, temps després, dels estudis del neurocientífic portuguès Antonio Damasio que ha demostrat que les emocions ens ajuden a elegir i que ler persones sense emocions (hi ha poquíssimes) tenen un gran problema ja que, literalment, no saben què fer. És a dir que evolutivament és racional ser emocional i a l’inrevés, és clar. Exemple ràpid: quan aquell promotor immobiliari venia el pis a la meva germana davant meu les emocions em van fer sentir fàstic però la raó, és a dir els preus i les condicions, era correcta. Després va resultar que els preus es van multiplicar i …en definitiva les emocions tenien raó. Havien vist alguna cosa en la seva actitud que feia malfiar-se però jo no vaig fer cas i no vaig avisar la meva germana que s’ho replantegés. Suposo que tots tenim experiències similars. De tot això me’n recordava fa uns dies quan vaig patir una setmana negra. I vaig decidir somriure.

Em sembla que vaig molt ràpid. No va passar res especialment greu però vaig tenir una sèrie de problemes personals, laborals i sentimentals que em van fer sentir molt malament. Tampoc res espectacularment greu torno a dir perquè quedi clar. En un d’aquests moments negres vaig recordar el que acostumen a dir molts padrins: “qui canta, el seu mal espanta” i “al mal temps bona cara”. Però és clar jo vull ser un paio molt racional tot i que emocional i això em semblava poc, massa primitiu. L’altra alternativa: buscar al culpable dels meus mals A o el B o el C i dir-li o fer-li…En fi, no era racional i sí, molt habitual. A més, la presó és el càstig per bona part del que se’m passava pel cap. I tampoc volia seguir posseit per la ira. Llavors vaig recordar l’experiment del bolígraf que van dur a terme fa uns anys alguns neurocientífics: posa’t un bolígraf a la boca durant una estona. Passat un temps t’hauràs sentit millor. Perquè? Doncs simplement perquè hauràs fet els mateixos moviments que el somriure. El cos ho interpreta com si estiguessis alegre finalment ho estaràs de debò, almenys una mica més. Em vaig dutxar cantant, tot i que la tristesa m’envaïa, i vaig sortir amb un somriure al carrer que, la veritat, no era molt sincer. El vaig mantenir durant els quinze minuts aproximats que hi ha de casa a la feina. Resultat: no hi havia gaire canvis en la meva forma de sentir. Continuava trist i enfadat. I ho vaig repetir diverses vegades. Per aquest motiu, o potser per altres, o per tot plegat, la tristesa va començar a esvair-se. Quines conclusions hem de treure d’aquest petit experiment? La meva, provisional, és que no podem estar sempre alegres, ni tant sols és bo, però podem fer el possible per reduïr la tristesa ja que l’alegria (sempre que no sigui excessiva) ens donarà més confiança i seguretat i ens permetrà afrontar millors els problemes. Podem esforçar-nos a ser una mica més alegres i els altres ens tractaran millor (en línies generals). I si no és així és igual perquè almenys haurem gaudit. I tornem dels neurocientífics a la saviesa popular: “per quatre dies al món que estaré anem a passar-nos bé”.