¿I ara què?

Utilitzar la fe com si fos una eina per cometre atrocitats no té perdó de Déu, com tampoc en té el utilitzar la violència en nom d’Ell o d’uns principis, o voler donar valor positiu al patiment dels demés.

Justificar aquesta maleïda violència és una mostra de deficiència emocional, un comportament de covardia i d’inseguretat, és un crit contagiós d’amargor i també un clar sinònim d’immerescuda existència. Fer mal gratuïtament no té cap mena de sentit, ni religiós ni filosòfic i ,encara menys, racional; és en sí mateix una “no causa” que només mal nodreix la misèria de qui provoca el terror…

Se’m fa difícil intuir com acabarà la humanitat, però segur que mentre existeixin assassins com els de Brussel·les, París, Madrid, Londres, Istanbul, Boston,  Damasc o com molts altres assassins plens de brossa emocional, els demés mortals ens veurem abocats a ser cada vegada menys lliures.

Em fa pena tot plegat, pels qui hi som, pels qui han marxat i també pels qui han de venir… On és l’evolució humana?… On son els resultats dels esforços que es van fer per aconseguir un món més lliure?… On és aquella justícia universal que ens tenia que conduir a llimar la diversitat i valorar-la en positiu?… On són els pilars ètics del respecte?… On són?…

Ara sembla que tocarà perdre una part de la nostra llibertat a canvi de poder sentir-nos més segurs; per exemple, França viu en estat d’excepció i s’estan adoptant també mesures excepcionals arreu. Haurem d’ésser identificats i escorcollats per moure’ns pel món, per anar al cinema, per gaudir del teatre, per anar a comprar… tot perquè ara som potencialment sospitosos, perquè la inhumanitat ha declarat la guerra a la humanitat, perquè no som capaços –a cop d’ull- de diferenciar un ésser humà d’un altre inhumà… i jo em pregunto… i ara què?

Em fa por que sota el pretext de la seguretat (i no vull qüestionar-ho frívolament) les societats, cada vegada es tornin més tancades. M’angoixa pensar que se’ns prenguin parcel·les de llibertat, que ens veiem abocats a viure en “gàbies” immenses mentre fora del nostre entorn, la nostra qüotidianitat, rés sigui segur, que tot sigui caos i terror… No, no vull seguir pensant així… vull, com quasi sempre acostumo a fer,  pensar positivament, vull impregnar-me d’esperança i sé que la victòria de la pau arribarà perquè sempre la bondat ha de guanyar… Que descansin en pau totes les víctimes….

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.