Honor

La vida et dóna sorpreses, deia la cançó, i el procés encara més. Si al començament de tot haguéssim fet una juguesca demanant de quin bàndol cauria abans la invocació a l’honor, estic segur que tots hauríem pensat el mateix. I ves per on, resulta que no, que ha estat el president Mas qui ha apel·lat a aquesta ‘qualitat moral’ (que és com la defineix el diccionari) en relació a la causa per la consulta del 9N.
    Potser no ens hauria d’estranyar tant, per això. Al capdavall, el mateix Artur Mas va ser al seu dia “Molt Honorable”, com tots els presidents de la Generalitat. Però també és veritat que els “homes d’honor” per excel·lència són els mafiosos, si més no els sicilians, ja que aquest és el tractament que s’atribueixen ells mateixos (de fet l’adjectiu ‘mafiós’ hi està vetat, en aquesta organització).
    Més contrastos. De nanos, quan pràcticavem algun esport i ens agafava la fluixera, el pare ens esperonava apel·lant al punt d’honor(que jo, mentalment, escrivia aglutinat, pundonor. I ara comprovo que en castellà ho fan així, amb el mateix mecanisme que han aplicat a pantumaca). Mecanisme molt menys sofisticat que el que declara sense embuts aquell vestit femení sense tirants anomenat, prometedorament (i enganyosa?), paraula d’honor.
    I ja que parlem de senyores, els dos germans que té l’honor (etimològicament parlant, vull dir: provenen de la mateixa mare) també són d’alt voltatge semàntic: la honradesa i la honestedat. Poca broma. Dic això de les senyores perquè la segona accepció d’honra els és dedicada en exclusiva: “castedat (o puresa) en una dona”. No cal que ens embardissem en debats moderns sobre sexes, però valdrà la pena recordar que en moltes cultures (la nostra mateixa fins fa ben poc) una noia pot caure en desgràcia per haver estatdeshonrada, cosa que al seu equivalent masculí no li passa. Per la seva banda, l’honest és l’home bo per excel·lència, no en va modernament hem encunyat una expressió d’ús (auto)irònic ‘fer una proposició deshonesta’.
    En honor a la veritat us haig de dir que a mi, i estic segur que a molts de vosaltres també, aquest mot m’ha estat estrany tota la vida. Com si fos cosa de militars o de gent avesada a treure pit. I en canvi recordo amb tota nitidesa el dia que, acabats d’entrar a casa uns convidats, l’àvia ens va dir, discretament, en veu baixa: “Deixeu estar els tebeios i aneu a fer-los els honors”. És evident que d’honors, com de promeses, n’hi ha de menes diferents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.