La crisi està revelant uns nous herois que són diferents als que ens tenen acostumats els grans relats o les pel·lícules de Hollywood: són els herois quotidians. Es tracta d’aquells voluntaris, per exemple, que tot i no passar el millor moment donen una part del que guanyen o aliments als qui estan més necessitats que ells. Aquesta heroïcitat té una vessant diferent a la que ja existia al passat. Normalment no és ideològica o religiosa tot i que tingui un pes: és simplement una qüestió de decència. Es tracta d’aquelles persones que veuen, per exemple, que l’únic banquer a l’estat veí que ha estat empresonat surt al carrer per un defecte de forma després de només 15 dies engarjolat i tot i això segueixen lluitant i ajudant. En el meu cas puc dir que conec alguns d’ells: són aquells grups solidaris d’Andorra (simplement perquè on és visc però sé que n’hi ha d’altres) que ajuden a altres que estan en el límit del límit. Algunes vegades les suposades víctimes de la crisi els enganyen o abusen de la seva bona fe o es troben amb el desagraïment dels qui han ajudat però segueixen endavant. Per molts motius però per un de compartit: per decència. I és que el teixit humà es fa dels petits gestos que ajuden a crear comunitat. I si ens volem posar transcendentals posarem termes com país, estat, humanitat i bla, bla…Però prefereixo dir comunitat. Ara estan estrenant la nova versió de Superman, el salvador vingut d’un altre planeta. Jo prefereixo creure que els veritables salvadors del planeta estan aquí i som nosaltres o si som autocrítics són aquests herois quotidians. Tenen defectes i s’equivoquen i sovint molt però en l’important encerten.
Deia el meu pare que al món hi ha més bona gent que mala gent però que l’última es fa veure més i per això sembla que hi hagi més egoïsme i cobdícia. I cada dia estic més d’acord. Cada dia la majoria de la gent compleix les seves obligacions el millor que pot i intenta ser el màxim d’amable amb els altres. Sovint falla. Sovint fallem. Però el món segueix endavant perquè hi ha més gestos de construcció que no de destrucció. Algun dia quan vinguin temps millors (ajudarem a que siguin millors nosaltres?) haurem de fer una estàtua o un llibre o una sèrie de televisió en memòria a aquests herois quotidians com ja s’ha homenatjat als herois quotidians d’altres temps. Per exemple a tots aquells que durant la segona guerra mundial van ajudar a escapar dels nazis als jueus o altres perseguits com el famós Schindler. Potser ara no és el moment de retre homenatge a aquests lluitadors però espero que, de moment, els dediquem uns segons, almenys uns segons, d’agraïment silenciós.