És el que tenia, des de sempre, la primavera mediterrània. Que desprès d’un hivern en que havíem hagut de refiar dels espigalls, les cols, els calçots i les escaroles per garantir-nos la dosi de verdura fresca necessària, arribava amb el bon temps la possibilitat d’enriquir la nostra dieta amb les verdures tendres i primerenques. Amanides amb les herbes aromàtiques fresques que el bon temps permetia recuperar, deixant de costat les espècies que ens havien anat acompanyant durant tot l’hivern. Des del pebre vermell a la farigola seca, especia en el sentit estricte.

Cal acceptar que aquest valor afegit de la nostra dieta ha estat amplament esmentat i publicitat pel que fa a les primeres herbes. Fins el punt que l’enciam tradicional, el romà de tota la vida, porta camí de convertir-se en la sardina de les verdures, fins i tot per sota del omnipresent Iceberg. Però, pel que fa a les altres, les herbes per esmicolar i perfumar l’oli i el vinagre dels amaniments, queda molt camí per córrer. I no sembla que estem per la feina si pensem que, abans que els italians ens empestessin amb el seu basilico, la nostra alfàbrega només es passejava per la pinya dels castells.

La cosa és relativament fàcil. Només ens hem de treure del cap el concepte –que ni la pròpia planta té- de planta eterna que cal conservar tot l’any. Les plantes aromàtiques, com els alls, no van més enllà de la temporada. Per tant, es tracta de fer de l’arribada de la primavera, el moment de reposar-les, ja sigui al parterre o als testos del balcó i la cuina. I no estar-se d’anar esquilant-les a mesura que creixin, sense deixar que floreixin, moment en que la majoria perden les propietats, passant-les a la flor.

No duren tot l’any, és cert. Però potser també ja va essent hora que, a més de la cuina de proximitat, de quilòmetre zero, comencem a reivindicar la cuina d’oportunitat. La que ofereix en cada moment el producte de temporada. O no ens repeteixen dos o tres cops cada dia que la diversitat és important?