luriEl filòsof i pedagog Gregorio Luri acaba de publicar ‘Val més educar’ (Pòrtic, 2014), una nova reflexió sobre l’apassionant art de l’educació que pretén ajudar els pares i mares a educar els fills amb menys preocupacions i millor. Luri, nascut a Azagra (Navarra) l’any 1955, resideix al Masnou des del 1979.

 

P: Quina és l’aposta de ‘Val més educar’?

R: Clarament, la ironia. El llibre està escrit a partir de les preguntes que em dirigeixen els pares a les xerrades que faig arreu Catalunya. Hi he cregut percebre una tensió en la vivència de la paternitat que em sembla preocupant. Aquest llibre podria inscriure’s en el moviment que als Estats Units anomenen “minimal parenting” i que es resumeix en la pretensió de preocupar-nos menys dels fills per preocupar-nos millor.

 

P: Les claus són aprendre dels errors i actuar amb sentit comú?

R: Sí, … i amb ironia. No hi ha el pare perfecte, per la senzilla raó que no hi ha l’ésser humà perfecte. I com que tampoc hem comprat el nostre fill a Ikea, ens manca el manual d’instruccions del seu muntatge. A més a més, quan creiem que ja entenem la manera de tractar el nostre fill, aquest creix, ens canvia i ens deixa en fora de joc.

 

P: Llavors, què hem de fer els pares?

R: Doncs en primer lloc, tenir present que els fills aprenen més dels nostres exemples que dels nostres consells i, llavors, fer el possible per donar-los exemples de seny. Els fills, per raons estrictament biològiques, tenen més energia que seny per controlar-la, per la qual cosa en la relació pares-fills, el seny, si ha de ser-hi present, l’han de posar els pares.

 

P: Per què és necessari que pares i mares es formin continuadament?

R: Si per formar entenem aprendre contínuament de la seva experiència i, especialment dels seus errors, la necessitat d’aprendre no caduca. La raó és senzilla: el nostre fill sempre està canviant i nosaltres també tenim dret a tenir els nostres estats d’ànim…

 

P: Es pot dir que la paternitat s’està professionalitzant?

R: Em fa l’efecte que està canviant i no perquè sí, sinó perquè hi ha raons importants al darrera. La diferència entre els interessos espontanis del nen i les necessitats de formació de la vida adulta són cada vegada més grans i els pares sabem que no podem badar. Però hi ha alguna cosa més: hi ha massa amenaces al voltant dels pares del tipus: “si no feu això amb els vostre fill llavors de gran…”. Però l’única cosa imprescindible en una família és la menys professional, l’estima mútua incondicional.

 

P: Per què consideres que els petits hàbits acaben esdevenint un encert?

R: Els hàbits faciliten la vida. La nostra memòria de treball és reduïda i si haguéssim de tenir sempre present tot el que hem de fer, només podríem fer una cosa darrera l’altra. Pesem en els hàbits i mecanismes que faciliten la conducció del cotxe i que ens permeten fer moltes coses a l’hora. Quan més comportaments transformem en hàbits, més espai lliure deixem a la memòria de treball per poder pensar en d’altres coses. Però hi ha un argument molt més important que aquest: els nostres hàbits ens proporcionen una segona natura. I jo soc del parer que, per exemple, assolir hàbits d’ordre, neteja, puntualitat, atenció, etc, facilita molt la vida.

 

P: Quin paper juga l’amor mutu a l’hora d’educar els petits?

R: Si volem entendre el paper de la família hem de fer-nos aquesta pregunta: què és allò que si no ens ho proporciona la nostra família no trobarem enlloc? Doncs, l’estima incondicional dels nostres pares pel simple i immerescut fet de ser el seu fill. Saber-se estimat incondicionalment és una de les condicions imprescindibles per esdevenir un adult capaç d’amar.

 

P: Quina importància té el sentit de l’humor?

R:Decisiva. Ens ajuda a combatre les temptacions de posar-nos tràgics o de refugiar-nos en la hipèrbole. Ens permet, en definitiva, entendre que hi ha una part essencial en la construcció de la personalitat del nostre fill que se’ns escapa de les mans. I això no és cap tragèdia, sinó, al contrari, és l’expressió de la seva llibertat i, en conseqüència, del seu sentit de la responsabilitat.

 

P: Quan et sents més satisfet pel teu treball com a pedagog?

R: M’agraden molt les xerrades amb els pares, perquè he renunciat a donar-los consells i el que em preocupa és com rebaixar tensions fent-los veure que aquí ningú no és perfecte i que tots caient en les mateixes errades. No negaré que m’he sentit puntualment satisfet, per exemple, en trobar-me amb un alumne que em diu que el vaig ajudar. Però al costat dels èxits estan els fracassos.

 

P: ‘Val més educar’ podria tenir continuïtat o tens nous projectes?

R: No tinc pensat donar-li continuïtat. De fet m’agradaria allunyar-me una mica del món de l’educació per una temporada. D’aquí a uns dies sortirà la crònica d’un viatge a peu que vaig fer amb la meva dona per terres búlgares la primavera passada. Ens vam fer més de 300 km amb una mitjana de 30 km diaris remuntant el curs del riu Tundja. Crec que serà una sorpresa perquè l’objectiu final era localitzar el lloc on Rocafort i un grup d’almogàvers van massacrar els assassins de Roger de Flor. I vam aconseguir-ho. Per altra part estic dedicant moltes hores a un projecte que no tinc ni idea de quan acabaré, però que puc anticipar que tracta de les vides entrecreuades de quatre espies catalanes de la KGB.

Per Ramon Texidó / ACPG – Redacció

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada