Fa mesos que assistim regularment a l’estira-i-arronsa entre fiscals ultranacionalistes i jutges amb seny sobre concedir o retirar segons o tercers graus als presos independentistes, i a mi sempre em fa gràcia perquè aquest monosíl·lab tan discret és el clàssic mot que passaria inadvertit fins i tot a la seva festa d’aniversari. Tots els derivats de grau s’entenen a partir del moment que se’n sap l’etimologia: davalla del verb llatí gradi, ‘caminar’, però amb el matís que hi afegí el substantiu gradus: el de divisió esglaonada. Així, tenim graó i graonada, de significat literal (que remeten immediatament a la imatge d’una escala); però també grada, gradació o gradual i, per extensió, graduar, graduació i graduat. És a dir, el fet d’atènyer el grau, el nivell, més alt de tots. Finalment, en un sentit un poquet més figurat trobem els antònims d’aquests: degradar, degradació i degradant, culminats pel simpàtic biodegradable: són els que, al contrari, atenyen el graó de baix de tot de l’escala.

Fins i tot el cognom Grau, que és nombrós (i no rarament compost: Desgrau, Masgrau, Graupera…), ve d’aquesta família. Pertany al grup de llinatges provinents d’accidents geogràfics, en aquest cas doble perquè un grau tant pot ser un pas a través d’una costa abrupta (Sant Pere de Graudescales, per exemple, al Solsonès) com un port de mar i, per extensió, el barri marítim que s’hi edifica (a València en tenen un amb aquest nom).

Amb el temps i l’extensió d’usos, s’ha anat fent més familiar el significat estès, el de nivell de classificació, per això al diccionari hi ha una bona colla d’accepcions, que inclouen des del dret processal, penal o civil fins a l’ensenyament, la geometria o el vocabulari militar. Les dues últimes són les més peculiars, una perquè correspon a l’art de la cristal·lografia (‘Grau de simetria’: conjunt d’elements de simetria que caracteritzen cada classe cristal·lina) i l’altra per xocant: ‘Grau de llibertat’ no es refereix al nivell de reclusió que han d’observar ara mateix Carme Forcadell i Dolors Bassa sinó a ‘Cadascuna de les variables independents necessàries per a definir l’estat d’un sistema’. Però no pas el penitenciari, aquest que els impedeix, a elles i als seus vuit companys, de gradi tranquil·lament pel carrer, sinó a les lleis termofísiques. Veient la mala jeia que gasten segons quins fiscals, de vegades penses que segurament ens convindria més de sotmetre’ns a aquestes que no pas a les molt més arbitràries, per no dir venjatives, dels tribunals espanyols.