Gràcies, senyor Antonio

La percepció de la vida ha canviat de la mateixa manera que ho ha fet el desenvolupament tecnològic. Per alguns, s’han fusionat principis personals amb l’avenç material… Jo m’he quedat antiquat i, a vegades, em sento com un supervivent  orgullós per no haver perdut valors què, sense ells, em sentiria orfe… He quedat antiquat perquè sóc dels que donen més importància a la convivència, a la fidelitat, al lliurament i a la dedicació que no pas a la materialitat immediata que posa preu a tot, al “tenir” o al “voler”.

Perquè la gratitud és un sentiment que adquireix molt de sentit quan es projecta, aquesta setmana he volgut parlar de la feina, perquè hi passem una part important de la nostra vida… Sóc un afortunat perquè puc dir que fa trenta anys estic treballant pel mateix patró, també ho sóc perquè aquest patró m’ha correspost sempre amb el seu reconeixement, m’ha donat consells molt savis i m’ha deixat “volar” sempre en el camí correcte per poder escriure avui, que sóc més persona, perquè m’ha ensenyat a valorar que l’esforç per aconseguir una fita no és mai temps perdut.

El meu patró m’ha fet veure que el treball dignifica, que la constància fa superar tots els entrebancs i que l’honestedat fa ser més gran. M’ha fet veure que la feina no té rostre d’esclavatge, de submissió…  que és una meta en sí mateixa per donar el millor de cadascú.

Sóc un afortunat perquè cap dia he deixat de tenir ganes d’anar a treballar, en cap moment m’he sentit desemparat i sempre m’ha donat l’oportunitat de no deixar de ser jo i… per tots aquests motius, he de dir, gràcies  senyor Antonio i també gràcies senyora Luisa!!! Potser perquè sé que no tothom ho veu igual, potser per això em sento afortunat.

Sé que hi ha empreses que no valoren l’antiguitat com un factor positiu, així com treballadors que ho perceben com un fracàs… però jo no, jo ho sento un motiu d’orgull perquè som persones i també som sentiments i no hi ha cosa millor que expressar la gratitud.

Saber-se part del passat que ha contribuït a escriure el present fa sentir viu, fa comprendre que la feina és una gran amiga, que et dona de menjar i que necessita de tu per seguir relatant el dia a dia fins que ja no hi hagin forces per caminar, perquè la vida és un camí ple de paisatges que fan apreciar la dedicació i la valoració. La vida és un trajecte que fem sols però què, alhora, compartim amb els demés, posant de nosaltres allò que tenim, la voluntat de millorar… per això, senyor Antonio i senyora Luisa, els hi dono les gràcies!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.