L’altre dia vaig mantenir una interessant conversa sobre la soledat amb un amic meu: jo, solter irreductible, i ell casat feliçment.  Ell, de vegades, notava a faltar uns moments de soledat i jo, molts cops, notava a faltar algú amb qui viure i conviure regularment. És molt humà fixar-nos, sobretot, en el que ens manca. Però, en el fons, aquestes mirades no deixen de ser eleccions sobre quina vida volem o podem dur a terme. En el meu cas, la llibertat i una gran autonomia han estat primordials i això porta a més soledat. En el seu cas, la decisió de fundar una família amb una persona molt correcta l’ha dut a estar molts cops “massa acompanyat”. Però, en realitat, estem sols permanentment. Així és com venim al món i com ens anem. I és molt habitual sentir-se sol enmig d’una festa i, menys habitual, però també passa: sentir-nos acompanyats en plena muntanya o al costat del mar, sense ningú al costat. Perquè sempre ens acompanya el silenci. I cada cop tinc més clar que el principal repte que tenim a la nostra vida és gestionar la nostra soledat, estiguem acompanyats o no.

En primer lloc, perquè així evitem el risc d’estar amb altres per a evitar enfrontar-nos cara a cara amb la nostra existència. Amb les nostres mancances i, habitualment, amb un gran buit existencial. Que el podem tapar amb moltíssimes coses: televisió, sexe, relacions amb altres…però al final ens quedem sols davant la nostra vida. Davant el sentit que li donem als nostres actes sí és que li donem algú. Gestionar la nostra soledat és molt necessari perquè només si estem relativament reconciliats amb nosaltres mateixos podem tenir una relació sana amb el nostre entorn. Però també perquè evitar la desesperació/avorriment ens pot evitar fer i dir moltes bajanades. Gestionar la nostra soledat, doncs, és la millor manera d’estar acompanyats. D’algú que sempre estarà amb nosaltres: nosaltres mateixos. Gestionar la nostra soledat, curiosament, és també la millor manera de sortir d’ella si ho volem.