Després de 13 anys vivint a Andorra fa uns dies em vaig adonar, definitivament, que el que podríem anomenar somni andorrà s’ha esvaït. Mort? La llarga crisi ha provocat que bona part de la població visqui dels ajuts socials i una altra part hagi hagut de marxar fora perquè no podia subsistir aquí. I l’altre dia em van explicar quelcom que ja havia sentit altres cops però aquest cop em va afectar més directament: hi ha gent que menja del que sobra als containers d’escombreries.

Sí, hi ha ONG solidàries, ajuts socials dels comuns i del Govern però hi ha persones que pateixen necessitats. S’ha discutit molt sobre com hem arribat aquí i on anirem a parar però jo em voldria centrar en una altra part. En les històries concretes dels qui pateixen necessitats. En aquella dona andorrana que serà desnonada i no té amb què pagar el lloguer. En aquella resident espanyola que molts dies ha menjat pa dur perquè no hi havia res més. La pobresa és un flagell que cicatritza les societats i cada vegada més ho està fent amb aquesta.

Al segle XIX un destacat polític conservador anglès va alertar del perill de les dues nacions: la dels rics i la dels pobres. I una cosa està clara: després de dècades d’anivellament econòmic i social amb la crisi (potser abans?) s’ha tornat a disparar la desigualtat social. A tot el món occidental i també aquí a Andorra. La qüestió és tornant a Andorra si estem preparats per aquesta desigualtat social i per aquest increment de la pobresa.

Podrem parlar del patriotisme com a resposta i del retorn dels valors però bàsicament d’això no es pot menjar. També podríem parlar de la necessitat d’un increment de l’ajut de l’estat però …tenim diners per a tothom? Preparem-nos tots doncs per una societat més injusta i a dir hola a un món que pensàvem que s’havia esvaït.