La vida és molt curiosa i, de vegades, et posa en circumstàncies estranyes. Ja m’ha passat diverses vegades que estic prenent un cafè sol en un bar i la persona del costat és algú que no puc veure pels motius que sigui, i en un moment donat entaula conversa amb mi. Llavors és quan he de decidir si passo de l’individu en qüestió i mantinc la meva rancúnia (justificada o no) o la intento superar. Fa poc em va tornar a passar. El gran cap, el personatge poderós, del passat havia caigut i m’explicava les seves penes… a mi que havia estat un dels seus rivals més ferotges!! I em va inspirar llàstima. Sembla fet a posta perquè pocs dies després vaig llegir un article d’un columnista de la publicació andorrana BonDia en què explicava una part d’El Senyor dels Anells. Aquella on el mag savi Gandalf retreïa al hobbit Frodo que critiqués al monstruós Gollum. Segons Gandalf ni els savis més savis podien jutjar algú perquè no sabien del tot el que els havia portat a ser com són. No crec que la vida tingui més sentit del que nosaltres li donem però dies després vaig llegir al mediàtic Manel Fuentes dient el mateix però d’un altre personatge de les novel·les de la saga de ciència-ficció d’Ender. El protagonista, Ender, afirma que només es pot jutjar algú quan el coneixes completament i llavors ja no el pots jutjar perquè has començat a estimar-lo. I això em va portar a recordar que hi ha una dita nord-americana que assegura que comprendre les coses és perdonar-ho tot. 

Sí. Vaig apostar per escoltar el personatge que m’havia semblat odiós i fins i tot la conversa va ser distesa. I em vaig adonar que això m’ha passat altres cops en el passat més recent. Que he tingut episodis similars (per cert, la gran majoria de vegades en el mateix bar) i cada cop odio menys i perdono més. No he patit o gaudit una revelació espiritual intensa ni cap gran transformació ressenyable. Simplement, he descobert que amb el pas dels anys tens menys energia i l’has d’invertir de forma més curosa que quan ets jove. I llavors pots optar per tancar-te o per perdonar. Perdonar les ofenses reals o imaginades dels altres però també perdonar les ofenses reals i imaginades meves. I en més casos dels que m’imaginava, aposto pel perdó i per intentar passar pàgina. Però tampoc sóc tant savi com els imaginaris Gandalf i Ender. I torno a recordar un dels moments més magnífics d’una sèrie de ciència-ficció anomenada Invasió on l’heroi Cade Foster ha d’aprendre a superar el seu odi als odiosos invasors extraterrestres per a poder-los derrotar. Perquè com aprèn, ells no poden evitar ser com són. O recordar el personatge d’aquell conte medieval al qual anomenen heroi per lluitar contra els musulmans i ell respon que heroi és qui es venç a si mateix. Sí, aquest camí d’heroïcitat: perdonar els altres, perdonar-nos a nosaltres, està a l’abast de tothom però és tant i tant difícil!! Tant i tant inevitable!!!