Quin goig per al lingüista trobar-se amb termes com aquest, tan aparentment senzills i en canvi amb tanta personalitat! Només espero que per al lector el gaudi de descobrir-ne la història sigui igual d’intens.
    Les últimes setmanes, els pobres funcionaris han afegit a la mala anomenada que arrosseguen (i, cal dir-ho sempre, injusta, perquè d’empleats públics n’hi ha de moltes menes i en sectors ben diversos) el neguit de les amenaces que els ha llançat el govern del PP. I si han estat col·locats en el punt de mira de les dues trinxeres és perquè el funcionariat, per definició, és la cadena que ha de fer funcionar l’Administració. No tinc cap dubte que si us demanés de quin terme provéfuncionari pràcticament tothom contestaria que de funcionar; i sí, tindríeu raó. Però la matriu para més enrere. Concretament en el terme llatí functio, -onis, que significa ‘compliment, execució’ i també ‘pagament d’un tribut’. Això és així perquè aquest functio deriva de fungi, ‘complir (un deure), dur a terme, acomplir’. És a dir, que el funcionari només funciona si acompleix la missió per a la qual ha estat investit amb aquesta categoria, i això fa que el tòpic que retrata el treballador públic com un dropo que no fot ni brot sigui, etimològicament parlant, impossible. Un oxímoron, un contrasentit. Per això dic que és un mot senzill només en aparença. No deu ser casualitat (quines ironies que té el destí!) que el primer derivat de la família sigui el substantiu difunt, com dient: si no executes, si no funciones, no ets digne d’aquesta denominació i per tant expires.
    Quantitativament parlant, es tracta d’una família curteta, on destaquen compostos que la vida moderna ha posat sovint en primer pla, comm ara funcional, funcionalisme o disfuncional. Tanmateix, n’hi ha un, justament el més desconegut de tots (jo no recordo haver-lo llegit mai enlloc, i encara menys haver-lo sentit), que és una autèntica preciositat, una joia lingüística: perfuntori, que significa ‘lleuger, superficial’ i, per extensió, ‘fet amb negligència’. No em negareu que l’actitud general del govern Rajoy, igual que del seu braç armat, el TC, seria el millor exemple per il·lustrar la definició que en dóna el diccionari. Ho dic perquè el GDLC, per exemple, no n’inclou, i es limita a definir perfuntori com ‘fet sense cura, negligentment, per mera obligació’. Si hi afegissin, per exemple, “L’actitud perfuntòria de l’executiu del PP fa que es multipliquin els voluntaris disposats a treballar pel referèndum”, segur que s’entendria molt millor.