Full de ruta

Quina esplèndida expressió, quina magnífica troballa. Barretada per al qui la va parir, pel primer que (segur que casualment) va ajuntar les tres peces, ja fos en versió original o traduïda, per fer-ne una expressió triomfant. Sigui per la forma (tan eufònica que consenteix un joc de paraules, rimat, igual de potent. Se sent molt en forma de vilipendi i injúria) o pel contingut, que n’ha fet una de les metàfores-tòtem del procés. Som un full de ruta.

El full representa la senzillesa, la coherència. La humiltat, que diria el poeta, d’on sorgeix l’inequívoc. És l’element vegetal, primer planta, després paper i finalment pell, que comparteix amb tots els seus parents (i no sóc pocs, una seixantena, des de fullaraca a fullola, de defoliant a rotundifoli. Només hi ha una ovella negra, la frívola milfulles): una família sense sentits figurats, aferrada a la natura; la ruta, en canvi, hi aporta la disbauxa, la fantasia i la contradicció. Filla del verb rompre, ha crescut en una família tan nombrosa com l’altra (seixanta-un derivats, veges quina coincidencia!), però infinitament més variada: des d’ovelles negres com corrupció o corruptela fins a germans depressius com derrotista, arrogants com irrompible, creatius com rompedor, inestables com erupció o exabrupte i ensopits com rutinari. D’aquesta colla el mínim que et pots esperar és un canvi d’humor sobtat, perquè estan subjectes al pecat original de la passió, a les conseqüències de la força que causa la trencadissa. Més diferents no poden ser.

La gran acceptació popular de full de ruta, que de metàfora d’origen mariner i ús restringit ha passat a expressió quotidianíssima, revela que la intuïció lingüística encara funciona, malgrat la contaminació tecnològica: en reconeixem la perfecció que neix del contrast perfecte, l’equilibri entre estabilitat i caos. El full hi aporta l’element material, la solidesa: el paper era allà quan necessitàvem escriure i hi continuarà essent sempre que l’haurem de consultar. La ruta, en canvi, és volàtil i s’adapta al moment: ara ens sentim poderosos i la tracem curta i directa, ara predomina la sensatesa i la redibuixem més llarga i segura. No hi fa res si cal rectificar, sabem que el camí és ple d’imprevistos (no en va el que ens mou és una intenció trencadora), però mentre el tinguem plasmat en un suport sòlid ens sentirem segurs, perquè sabrem cap on anem. I, per als moments de defalliment, sempre ens podrem esbravar amb un simple signe d’exclamació: quin full de ruta! Bones festes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *