Històricament s’ha constatat que els grans canvis socials són promoguts per personatges singulars. Persones que avui dia nomenaríem com a friquis competents. Creuen possible la realització d’una idea inicialment impensable i utòpica. Amb la seva tossuderia, lideratge i talent aconsegueixen els seguidors necessaris per acabar fent-la possible.

Joves amb un atur proper al 50% i amb salaris precaris, majoritàriament condemnats a viure pitjor que les actuals generacions i a convertir-se, els més agosarats en emigrants forçosos. Joves que de cap de les maneres accepten l’herència d’una societat obsoleta que cal reconstruir i que han perdut la por a lluitar per recuperar una veritable democràcia, basada en la llibertat, l’amor i l’empatia del compartir en lloc del competir.

Sèniors retirats del treball remunerat, per qüestions d’edat, que tot i lamentant la precària herència deixada als joves, han descobert la neuroplasticitat, com la capacitat del cervell per reciclar-se, es tingui l’edat que es tingui. Els hi permet donar anys a la vida, fent compatible donar vida als anys. També millorar la seva qualitat de vida ajudant als joves en la realització d’activitats socialment alliberadores, creant les sinergies necessàries per aconseguir-ho.

Cal fer una crida a friquis joves i sèniors per aprofitar aquesta important quantitat de matèria grisa totalment infrautilitzada i necessària per a la creació d’un món millor i una societat per a totes les edats, centrada en les persones i no en els diners i vàlida per tothom. Fer-ho, és un repte possible que val la pena intentar.