Aquest passat 18 de juny es van complir 200 anys de la batalla de Waterloo, que va suposar la derrota definitiva de Napoleó i els seus somnis de grandesa. Una derrota que ha estat estudiada des de molts prismes però hi ha un que no es contempla sovint: el canvi climàtic. Fem un resum ràpid: el camp de batalla estava anegat pel fang ja que havia plogut força el dia anterior i feia mal temps, quelcom no habitual en el juny a Bèlgica. Això va ajudar a la desorientació dels soldats imperials francesos i els somnis de Napoleó van ser truncats. A banda, va haver errors estratègics de l’habitualment brillant Napoleó, cansament en les seves tropes i altres accidents però un mal temps poc habitual va jugar en contra dels seus somnis de grandesa. I la pregunta és: hi havia algun motiu per aquest inhabitual mal temps? Doncs la resposta és que sí. El 10 d’abril d’aquell any va esclatar el volcà indonesi de Tambora. La gran quantitat de cendres expulsades a l’atmosfera i transportades per tot el món van impedir que arribés molta llum del sol a la terra i el clima a l’hemisferi nord es va refredar. El resultat va ser un temps atroç on va haver sequeres, fam, pluges, nevades, etc. Napoleó va haver de combatre amb un mal clima que no era previsible i, probablement, això va ajudar a la seva derrota ja que les seves forces eren menors en número. És a dir, l’atzar va jugar en contra de les seves aspiracions.

Aquest fet podria induir-nos a moltes reflexions. Una d’elles i la més òbvia és que la història de la Terra i de la raça humana ha estat molt marcada per fenomens com els terratrèmols i les erupcions volcàniques. Cada dia comprenem millor el clima però encara no sabem prou dels seus efectes i això ens hauria de portar a una prudència més gran sobre el que sabem i el que creiem saber. Sobretot respecte el passat i present de les societats humanes. He llegit diverses reflexions i assajos sobre Napoleó però no s’acostuma a parlar d’aquesta curiosa coincidència d’una batalla transcendental amb un clima insospitadament dolent. Per tant, crec que hauríem d’arribar a la conclusió que hem de ser molt i molt més humils. Hi ha tantes coses que no sabem!! I també hauríem de pensar que el món està molt més interrelacionat del que ens pensem ja que l’esclat d’un volcà indonesi pot ajudar a afeblir un imperi a l’altra part del món. Humiltat, interdependència de tots els fenomens i de totes les persones i societats…Hummm, sembla una reflexió curiosa havent començat a parlar d’una batalla i un volcà. Per cert, el mal temps que va provocar aquest volcà va provocar l’any següent el que s’ha anomenat l’any sense estiu. Un grup de joves artistes es van haver de tancar en plena primavera en una caseta i van començar a escriure contes de terror per passar el temps: les populars històries de Frankenstein i de vampirs, de Mary Shelley i el doctor Polidori, van néixer precisament així. L’atzar: un volcà explota i afebleix un imperi decadent i contribueix a que es creïn dos obres d’art, en la versió escrita, que marcaran la posteritat. Després de saber tot això: ens atrevim a pensar que podem pronosticar el futur? O a dir que coneixem amb certesa com funciona el món i la història?