El Franco Chiaravalloti (Buenos Aires, 1979) acaba de publicar el seu segon llibre de relats amb el títol Esos de ahí afuera (Talentura, 2015). Ha passat per diverses ocupacions, entre altres: professor de castellà a la jungla africana, publicista, empleat aeronàutic o cronista de viatges… Actualment imparteix cursos de conte i és coordinador a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Franco, el teu primer llibre de contes va ser Como un cuentagotas que se presiona suave, muy suavemente (Hijos del Hule, 2009), fes-nos un breu resum.
Es tracta de comparar la condició humana amb el cicle de l’aigua, totes les nostres emocions més intenses s’expressen en gotes: de suor, de saliva, de semen, de llet materna, de fluix vaginal, de llàgrimes… Així, el nostre cos, com un comptagotes es va buidant a mida que plorem, cridem, gaudim, patim, vivim. Aquest cicle és un etern començament i els contes que conformen el recull construeixen aquesta idea.

Creus que entre el teu primer llibre i Esos de ahí afuera hi ha diferències destacables?
Encara que en molts sentits hi ha un abisme –diferències d’estil, de forma i de gènere–, ambdós tenen en comú els temes i obsessions que em defineixen: la llunyania, la falta d’entesa amb els que ens envolten, el laberint que batega en nosaltres, el patiment que a vegades suposa l’acte de crear i procrear…

Esos de ahí afuera consta de deu relats, cada un té un sol protagonista, per què?
Perquè cada protagonista representa una mirada sobre el món. Esos de ahí afuera és un catàleg de personatges, de les seves pors i obsessions, amb les quals ens podem identificar o no. El que realment m’interessa és transmetre la idea que malgrat les diferències, els orígens, les diverses maneres que tenim d’enfrontar-nos a un conflicte, al final, tots som iguals encara que ens deixem la pell per marcar les ideologies, races i condicions socials. Tota l’espècie humana pateix per les mateixes coses i desitja l’harmonia.

Tens algun relat que apreciïs més que els altres?
No, me’ls estimo a tots. Però el que m’està sorprenent molt és la reacció dels diferents lectors. Segons la seva edat, sexe o procedència, hi ha coincidències molt interessants sobre quin conte els agrada més. Per exemple, les dones prefereixen els contes amb protagonistes femenines. I això és una cosa que m’alegra molt, perquè vol dir que, he aconseguit sortir de mi mateix, per transformar-me en personatges amb condicions tan diferents a la meva.

Explica’m el títol.
Els contes que fan Esos de ahí afuera van néixer com una mena d’exercici, el de ficar-me fins al moll de deu personatges molt diferents a mi i molt diferents entre ells. Per això, abans de l’escriptura, vaig fer un procés d’assimilació de cada personatge, per crear els protagonistes mitjançant un collage de detalls o de gent que conec, fent fitxes de cadascun, provant veus narradores, reescrivint, preguntant… Després, quan ja em sentia ben amarat de la psique i la perspectiva de cadascú de “esos de ahí afuera”, em vaig posar a escriure. D’aquesta manera pretenc plasmar que no hi ha com la literatura per permetre’ns representar amb tanta profunditat el món des de punts de vista tan diferents o, fins i tot, contradictoris. Crec que l’acte de llegir i escriure és la via més genuïna per vestir-nos amb la pell de l’altre, veure el món amb els ulls de “los de ahí fuera”. Amb aquest llibre volia transvestir-me i engrescar a que el lector també ho faci a través d’altres pells, d’altres ulls diferents, però en el fons ben semblants. I, així, cristal·litzar el que deia Bloom sobre la veritable fita de l’acte literari: l’alteritat.

T’identifiques amb algun dels personatges?
M’identifico amb tots ells perquè prèviament a l’escriptura em vaig endinsar fins el fons de la consciència de cada personatge.

Què t’aporta l’escriptura?
Entendre el que m’envolta, entendre’m a mi mateix, el meu passat i aquest present. Escriure, per a mi, és dibuixar el passat i fer el present infinit.

Quan escrius, què vols transmetre als teus lectors?
Sinceritat dins la mentida. O sigui: crear universos inexistents –encara que a vegades s’assemblin molt al món real–, i permetre al lector viure i conviure al màxim amb cadascun d’aquests universos. Per això m’haig d’esforçar, per trobar les vies amb les quals el lector no sigui un espectador llunyà sinó un privilegiat testimoni d’allò que llegeix.

Què destacaries dels contes a diferència de les novel·les?
La novel·la no és el germà gran del conte, ni molt menys el conte és el germà “tonto” de la novel·la. El conte, a diferència de la novel·la, requereix un autor capaç d’encapsular molts significats en poques línies, gairebé com la poesia. Ha de ser una peça de rellotgeria, on res s’ha d’incloure de manera arbitrària, on no sobri ni falti cap detall, i amb la força exacta per aconseguir l’efecte just.

Quins autors t’agrada llegir? Creus que t’has basat en el seu estil?
L’estil dels autors que admiro de sempre, en certa manera, surten a la superfície com un eco que m’acompanya, des de la poesia d’autors tan dispars com Cernuda, Baudelaire, Gelman o Juarroz fins la prosa de Mansfield, Txékhov, Borges, Woolf, i passant, perquè no, pels rastres de veus actuals com Orejudo, Tizón o Neuman.

Quines presentacions tens previstes?
Ja he presentat el llibre al cafè Salambó de Gràcia, a l’Ateneu Barcelonès, a Madrid i a Bilbao. Durant els propers mesos tinc previst visitar Reus, Vilafranca del Penedès i, possiblement, repetir Barcelona, potser en presentacions conjuntes, potser en performances amb un grup narratiu-poètic anomenat Los Sicarios del Verbo, del qual formo part.

Moltes gràcies i moltes felicitats!

Entrevista: Susanna Tortosa i Tudela / Fotos: Kati Jauhiainen