Francesc Torralba: l’Escola Cristiana em va donar l’anhel de voluntat de servei

francesc-torralbaFrancesc Torralba és un dels pensadors catalans més reconeguts i respectats. Llicenciat en Teologia i Filosofia, és professor de la Universitat Ramon Llull de Barcelona i autor de nombrosos llibres. Col·laborador habitual de mitjans de comunicació escrits i radiofònics, va estudiar en una escola d’inspiració cristiana, de la qual destaca els valors.

 

Gairebé tots els pares i mares consideren clau el procés d’elecció d’escola dels seus fills. Però per què és tan important?

D’entrada, perquè l’escola és l’indret on els nostres fills i filles s’hi estaran fins als 16 anys, de nou a cinc, cada dia de setembre a juny. Per tant, aquest sol fet justifica que l’elecció sigui clau. I l’altre factor és, naturalment, els coneixements i valors que hi rebran.

 

Cal tenir molt present, doncs, el projecte educatiu.

Per descomptat. L’escola és –o hauria de ser- un reflex dels valors de la família; si no, es produeixen contradiccions entre allò que els nens senten a casa i el que senten a l’escola.

 

Quins són, al seu parer, els trets més característics de l’Escola Cristiana?

En primer lloc, cal dir que l’escola cristiana és molt plural. És un mosaic amb diverses singularitats. Ara bé, totes tenen en comú l’humanisme cristià. És a dir, hi ha un referent, un focus d’inspiració que nodreix tota aquesta diversitat de centres malgrat que tinguin accents i estils distints. Dit això, els trets més definitoris de l’escola cristiana són, des del meu punt de vista, l’educació integral, el desenvolupament de la dimensió corporal, psicològica, social i espiritual de la persona i l’atenció als més vulnerables. Aquest darrer punt és, de fet, un imperatiu que baixa directe de l’Evangeli.

 

A un pares que s’estrenen en el procés de cerca d’escola, què els aconsellaria?

Abans d’anar a conèixer una escola cristiana, els pares han de fer una operació molt important, que es trencar prejudicis. Hi ha pares que no tenen aquests prejudicis perquè ja van formar part d’una escola cristiana i en tenen una bona percepció, no cal persuadir-los. Però hi ha d’altres famílies que tenen una imatge molt clericalitzada de l’escola cristiana, cosa que es injusta perquè el percentatge de laics i laiques és elevadíssim. Un cop alliberats dels prejudicis, aleshores que s’interessin pel projecte educatiu, l’ideari. És a dir, què es proposen fer aquests professors durant 16 anys amb el meu fill o filla?

 

Recentment ha signat un manifest, juntament amb d’altres 400 intel·lectuals, en favor de l’ensenyament de les Humanitats a l’ESO. L’Escola Cristiana assegura, pel seu caràcter i història, la impartició d’aquests ensenyaments?

Posaré només un exemple. A la universitat, fa molts anys que rebo alumnes de primer i sempre acostumo a demanar-ne la procedència. Observo que els que vénen d’escoles cristianes tenen, com a mínim, més formació bíblica que la resta, més coneixements de filosofia cristiana i, fins i tot, de la història de l’església, quelcom que els fa hàbils per comprendre moltes manifestacions històriques, culturals i artístiques del passat i del present. En canvi, els que no han rebut aquesta formació estan orfes i no podran interpretar moltes manifestacions artístiques, des del paleocristià o el romànic, fins al gòtic o, fins i tot, el surrealisme.

 

Hi ha, doncs, més voluntat de forjar aquest humanisme a les escoles d’arrel cristiana?

En forma part de l’ideari. Ara bé, no significa que en d’altres àmbits no hi hagi individus molt sensibles a aquests coneixements que ho fan a títol personal.

 

Què diria que li va aportar el seu pas per una escola cristiana?

Jo vaig estudiar en una escola que, sense estar lligada a cap congregació, estava inspirada en l’humanisme cristià. I això no era quelcom ornamental, sinó que mirava de traduir-se en pràctiques. Va quedar en mi un anhel, un imperatiu de voluntat de servei.

 

Com es tradueix aquest anhel?

Em van inculcar des de petit la idea que hem vingut a aquest món a donar el millor de nosaltres, i que només si donem el millor experimentem que la vida té sentit. Tant se val el que et sentis cridat a fer: ensenyar, curar, fer riure, la qüestió és que puguis donar al mon un do i, donant-lo, millorar l’entorn.

Per Sergi Gallego / ACPG – Redacció

TOTES LES NOTÍCIES