Francesc Torralba (Barcelona, 1967) és doctor en Filosofia i en Teologia i actualment dirigeix la Càtedra Ethos a la Universitat Ramon Llull dedicada a l’ètica de les organitzacions. Ha escrit més de cinquanta llibres i part de la seva obra ha estat traduïda a diversos llengües estrangeres. Imparteix cursos i conferències per tot el món i assessora a diferents organitzacions no lucratives.
Ha arribat un moment en què està mal vist parlar de la crisi perquè sembla que tothom està cansat de parlar-ne. Què creu pot amagar aquesta idea d’evitar parlar-ne?
Certament, la saturació d’informacions sobre la crisi ha arribat a un moment de pànic, però crec que això no es resol deixant-ne de parlar. No es resol posant-hi una flassada i dient que la crisi no existeix; la crisi existeix i és profunda. Està fent un mal terrible a la societat catalana i per extensió a l’espanyola i l’europea, i per tant n’hem de parlar. Ara bé, n’hem de parlar amb una actitud diferent de la que en parlem sovint. De la crisi n’hem de parlar en clau de propostes de solucions, en clau terapèutica. Hi ha un discurs molt nostàlgic d’allò que fèiem, de com vivíem, de com consumíem… i ens costa veure com hem de produir, consumir i treballar després de la crisi. Hem de pensar, tenint en compte que estem en aquest túnel tan fosc, quines propostes tenim per sortir-ne i, d’aquesta manera, aprendre’n i saber evitar la seva repetició.
Potser ens cal anar cremant les diferents etapes del dol i primer començar per l’acceptació. És d’aquest parer?
Sí. Això es pot aplicar a la crisi col·lectiva. Allò que fa la Kubler Ross respecte a una malaltia greu o d’una situació de mort, fins i tot. Ella diu que hi ha diferents fases fins al moment de l’acceptació. Hi ha una primera fase que és la negació, que nosaltres ja hem superat. Segona etapa, la rebel•lió: “No vull que hi hagi crisi”. Això és la indignació, el crit col•lectiu, les manifestacions de violència verbal i fins i tot física. La següent fase, molt necessària, és l’acceptació. A vegades és una acceptació resignada; no queda altre remei. Hi ha d’haver una acceptació i després una afirmació en clau positiva: “L’accepto, però no m’aturo; sé que estic malalt, però busco de quina manera puc tenir la millor qualitat de vida, tenint el cos que tinc, tenint la malaltia que tinc i tenint la situació que estic vivint”. Jo crec que hem sortit de la negació, estem sortint de la revolta, però ens costa molt entrar en l’acceptació i en la fase propositiva.
Abans vostè feia la metàfora de veure la llum al final del túnel. Hi ha una certa sensació de què, efectivament, tornarem a trobar la llum al final del túnel i aquesta serà tan intensa com abans. No és precisament això un exemple de no acceptar aquest canvi de paradigma que sembla que s’està produint?
Per descomptat. Potser la llum en sortir del túnel serà més tènue, potser serà diferent. Es dibuixen una espècie de miratges, de dibuixos fantàstics del que vindrà i això pot generar noves frustracions col·lectives. No. Tot serà diferent. Ens costa assumir-ho perquè tenim un model de producció, un model de consum i un model de treball, i el que intentem és que es torni a reproduir, pràcticament mimèticament. Però per exemple, la qüestió del creixement que dèiem, avui en dia hi ha molt teòrics socials i economistes de molt pes alguns dels quals parlen de creixement zero, altres de decreixement, altres de creixement molt moderat… Aquesta sortida del túnel no vol dir tornar a imaginar un període com el d’abans, sinó un període on el treball serà diferent, on molt probablement haurem de pensar no tant en treballar més sinó treballar amb més qualitat, on tindrà molta més importància els béns de producció que no siguin de tipus material. D’aquesta crisi no podem sortir-ne en fals. Ens haurem de basar en un altre tipus de producció, de consum i d’hàbits de relació, però encara hi ha una espècie d’utopia de què tornarem a recuperar aquell món perdut. Anem cap a un model diferent i nou -alguns en diuen un paradigma nou-, i per tant, no hem de fer comparacions respecte el passat.
En la part positiva: què creu que devem haver après ja, de resultes de la crisi?
Estem aprenent uns valors, que en podem dir valors emergents, que no són nous però que tornen a sorgir amb força. La sobrietat, per exemple. Viure amb menys, viure gastant menys, viure fent durar més els objectes de consum… estem aprenent a fer durar més els objectes i per tant, a tenir-ne més cura. Ara per ara és una sobrietat per necessitat; la clau serà si aquesta sobrietat després del túnel serà per convicció o si tornarem a dilapidar, a estirar més el braç que la màniga.
Què més està emergint? Emprendre, encara que sigui per necessitat. A molts no els queda més remei que vincular-se, tenir una idea, buscar capital i mirar de fer-la realitat i mirar de treure’n un benefici econòmic. Allò que serà interessant esbrinar és si aquesta emprenedoria existirà també per convicció.
Quin és un altre valor que estem aprenent amb molta força? L’ajuda mútua, la vinculació, el “trueque”. L’intercanvi tant de béns materials com d’immaterials. L’ajuda mútua. Això està apareixent amb molta força dins de la família, però també fora; la crisi fa tornar comunitaristes les societats individualistes. Fins i tot a contracor. Veus que sol no te’n surts i que necessites de l’aliança amb d’altres.
I quins valors creu que hem perdut?
D’una banda, l’individualisme. És veritat que n’hi ha, però també ho és que va en retrocés. Per què s’evapora? Doncs perquè hi ha societats on necessites el vincle i l’ajuda. I aquell que és molt orgullós però que al final s’ha quedat a l’atur, truca a un cunyat i li pregunta si el pot ajudar, si li pot donar feina. Tots estem vivint situacions així, a les nostres llars. També està disminuint un aspecte que és bo de subratllar: el culte al ‘tenir’. Per primera vegada molts nanos han de pensar un lleure creatiu que no passi pel consum ni de beguda ni de determinats productes, perquè els seus pares no els poden setmanada. La crisi ha suposat una davallada de l’hiperconsumisme. Estem cap a un consumisme més lleuger o fins i tot un hipoconsumisme, però ho subratllo positivament. No és necessari tant. Hem de produir un altre tipus d’objectes que no passin per la creació material i així oferir altres productes al mercat. El fet que hagin disminuït el consumisme i l’individualisme són aspectes molt positius de la crisi.
En clau catalana: a banda de la crisi econòmica, el procés que el país viu en aquests moments ens suposa un excés de reptes com a país?
Els reptes ara són molt grans. Tenim el repte de sortir de la crisi econòmica –el més important- i després el repte que el país tingui un reconeixement jurídic i polític a l’alçada d’allò que és. I és bo que els ciutadans puguin expressar-se respecte aquest punt i imaginin com s’ha d’articular aquest país. Ara, aquests reptes demanen lluitar contra dracs molt grans. I això només és possible si, primerament, hi ha comunitat; i dos, si hi ha un esforç persistent al llarg del temps. Per poder canviar les coses cal comunitat, cohesió i, que davant dels reptes o de les envestides d’aquests dracs, no ens desinflem. Certament pot ser que hi hagi una hiperabundància de reptes. Però també és veritat que el procés que viu el país també és una il•lusió col•lectiva. I en moments de crisi també necessites il•lusions. Reptes i noves utopies, avui que parlem del final de les utopies. Doncs resulta que en clau catalana hi ha un horitzó que potser no té Espanya o França, però en canvi és un horitzó que pot aglutinar persones, que pot fer moure el múscul de l’esforç, de la tenacitat i de la constància, fer pinya, cohesionar, generar iniciatives populars i civils per aconseguir cridar l’atenció i crear opinió pública. Hi ha un horitzó. És difícil, immensament difícil. Però el que volem és que com a mínim puguem decidir quin tipus de marc polític i jurídic vol aquest país i aquesta comunitat nacional.
Mulli’s una mica. Vostè creu que ho aconseguirem?
Jo crec que sí. El que passa és que per llançar una sageta s’ha de tensar l’arc i si el tenses molt l’arc es trenca i la sageta et cau als peus; si el tenses poc, la sageta et cau a un metre. L’hem de tensar de manera que arribi una mica més lluny d’on érem ara. Jo pateixo per si el tensem i ens cau als peus. I això serà una gran frustració col•lectiva. Tots els que estem tensant la corda, polítics, societat civil, opinadors… l’hem de tensar suficientment perquè potser no arribi a la diana, però que li faltin dos metres. El que és perillós és que l’arc es trenqui. I llavors tanta tensió per arribar aquí… és una decepció col•lectiva. Com que el futur és incert jo vull creure que la sageta arribarà lluny. Potser no tocarà la diana ni el punt central, però només que arribi una mica més lluny, ja haurem avançat.
Per JOAN SALICRÚ / ACPG – Redacció
