“Fracàs”

L’expressió ‘fracàs sonor’ que el president Puigdemont va fer servir per qualificar la negociació fallida dels partits espanyols és el contrari exacte de la que solem fer servir per explicar què és un oxímoron: silenci eixordador. Una contradicció en els termes. Actualment no ens ho sembla, perquè al fracàs català ha desaparegut tot rastre del pas pel francès i l’italià, que són els exportadors del mot i on el verb significa ‘trencar, esmicolar’ i el substantiu (fracàs, fracasso), ‘estrèpit, soroll fort i molest’. El català fracassar, probablement per influència de l’espanyol, a partir del sentit del quassare llatí (‘trencar’) s’ha quedat amb la idea del resultat d’aquesta acció: alguna cosa malmesa que en conseqüència s’ha de considerar no reeixida. La hipòtesi de tal influència no em sembla gens desencaminada, atesa la tolerància que la cultura veïna mostra en relació al soroll i els crits. I dic tolerància, ja s’entén, com a eufemisme.

Casualment, si la setmana passada ens trobàvem davant d’un mot pràcticament sense família (boicot, que tenia com a derivats dos verbs i prou), avui exactament igual:fracassar només ha generat el substantiu esmentat i l’adjectiu fracassat, una peça bàsica en el repertori lèxic de la política moderna. Fracassat és sempre el rival al qual se li exigeix la dimissió, l’adversari que no ha atès les expectatives electorals que tenia, el contrincant que ha estat incapaç de pactar amb un altre… Encara que el resultat de les negociacions per formar govern hagi estat un fiasco de primera magnitud (The New York Times dixit), el manual del polític hispànic impedeix l’exercici de sinceritat que implicaria admetre que el fracàs té una dimensió que va més enllà d’unes eventuals eleccions: el bipartidisme, tal vegada la Transició mateixa, fins Espanya mateixa com a projecte polític… De fet, la paràlisi del projecte nacional espanyol és tan evident per a qui se’l mira des de fora que resulta, precisament, eixordador, mentre els protagonistes fan veure que no se n’adonen, com si pensessin que el seu mal (nacional) no vol soroll. Però de soroll, el fracàs negociador espanyol n’ha fet molt, i la comunitat internacional cada dia té més clar que aquest Estat fallit, aquesta foguera de vanitats que es va voler vendre com una “marca d’èxit”, en realitat està esquerdat i s’esmicola amb un gran estrèpit.

TOTES LES NOTÍCIES