Torno a la llista d’accepcions. A partir de l’ús extens del substantiu com a mitjà per aconseguir alguna cosa (“Ajuda’m a tancar la maleta, que no tinc prou força”) o per constrènyer la voluntat d’altri (“Contra la força no hi ha res a fer”) van aparèixer les locucions preposicionals: a força de (“A força de nits m’estimo la vida”), a la (o per) força (“No el facis menjar per força”) i per força (“És que t’ha d’agradar per força, és fantàstic”, “Ho faràs de grat o per força”), una mena de corpus de significants que contribueixen a assentar aquell mot en l’imaginari col·lectiu. Qualsevol paraula que no disposi de l’abrigall de les locucions sempre és molt més fràgil, i per tan substituïble, que la que disposa d’una presència més variada i per tant és més present en el paisatge lingüístic de la comunitat que la fa servir.
    Una altra locució, en aquest cas no preposicional, que també ha fet fortuna, és força major: “Se suspenen les classes per causa de força major”. Finalment, completen la variació semàntica del mot els sentits més específics, corresponents en aquest cas a l’àmbit de la física: força centrífuga, força centrípeta, força d’inèrcia, força gravitatòria… (fins a un total de dotze).
    Ara bé, filològicament parlant (i quasi socialment, m’atreviria a dir), el significat més interessant d’aquest terme és el que l’ha transformat en adverbi i ajectiu com a sinònim de ‘en gran nombre’ o ‘en grau elevat’: “Té força diners”, “Ens coneixem força” (probablement sorgit arran de l’antic ús adverbial de l’adjectiu fort: “Qui serà en fort pecat”, que trobem a bastament en les cròniques medievals). La parla col·loquial, reconeixent-ne la funció, hi aplica instintivament les regles de formació de mots i per tant el pluralitza, per això solem dir: “Té forces amics”, encara que la gramàtica el prescriu com a invariable i per tant aquest ús és incorrecte. Però la regularitat en els patrons és un precepte clau del llenguatge, i això que fa que alguns parlants molt conscienciats caiguin en l’error contrari en el cas de gaire, per ultracorrecció: “No té gaire amics”, a causa de la condició d’adverbi que gaire té en altres casos.
    Què hem vist, doncs, amb aquest panorama general de la qüestió? Que el mer esment de la força ens espanta perquè, escarmentats, ens ha tocat massa sovint el rebre. Ens activa ressorts atàvics. Però convé no perdre mai de vista que a la força bruta (que, recordem-ho, no està recollida com a expressió) s’hi pot oposar la força de la raó. Amb il·lusió, i ambfortalesa.