Fiscalies

Fiscals i fiscalies juguen un paper recurrent en el conflicte, a mig camí entre l’ombra del voltor que et sobrevola i la presència divina sempre a punt de clavar-te un anatema entre cap i coll.
És un d’aquells personatges que si poguéssim enviaríem ben avall en els cercles infernals del Dant. A les sèries de televisió, a les novel·les, als telenotícies… quan apareix el fiscal, sempre sorrut, sempre seriós, sempre admonitori, ja cal que et calcis.

Què té que el fa tan antipàtic? Teòricament, és un funcionari que representa i defensa els interessos de l’estat i la cosa pública, i això, reconeguem-ho, és empipador, perquè normalment els interessos de l’estat sempre són contraris als nostres. Però també ha de protegir, sempre teòricament, els dels absents, els menors i els incapacitats, i, alerta que ara ve un tros important, ha de promoure la investigació i la comprovació de fets delictius i la imposició de penalitats.

A la pèssima fama d’aital funcionari hi han contribuït dos verbs d’allò més agres: confiscar i fiscalitzar. El primer, perquè és una acció que no et beneficiarà mai (tant si n’ets víctima, cas en què perdràs els teus béns, com si no n’ets res, perquè aquella partida de marihuana confiscada potser sí que la cremaran, però si no la cremen certament no et convidaran a fumar-ne); el segon, perquè en la parla col·loquial es fa servir per designar allò tan molest de ficar massa el nas en els nostres afers. I, per descomptat, la idea mateixa de fiscalitat, un concepte odiat unànimement.

Com sempre, anar a l’arrel de la qüestió ens ajuda a fer una mica de llum. En aquest cas l’arrel és un mot tan impopular com fisc, actualment entès com a tresor públic i que té origen en el cabasset de vímet on es guardaven els diners que els llatins anomenaven fiscus. El fiscal, doncs, i per extensió la fiscalia, serien una emanació autoritària del cabasset, primer amb el deure de protegir-lo i en una segona fase ja amb plens poders per actuar contra tota mena de delictes, no necessàriament financers. És lògic, doncs, que quan t’adones que el fiscal actua sistemàticament contra tu i els teus, acabis superant el desconcert inicial de considerar-te un delinqüent per descobrir que, senzillament, aquests fiscals no són neutrals, i per tant aquesta justícia no és justícia sinó una altra cosa.

Com que no voldria pecar tampoc d’ingenuïtat, perquè les coses no són mai blanques o negres, un dels grans reptes del país nou que hem de fer és de dotar-nos d’una fiscalia com cal. Que fiscalitzi el que toqui però que no ens confisqui la identitat.

TOTES LES NOTÍCIES