Fins quan?…

Moltes son les coses que, dia a dia, ens poden afectar emocionalment d’una forma o altra. A mi m’afecta que hi hagi milers i milers d’éssers humans que siguin perseguits, maltractats i assassinats per la seva ètnia, raça, religió, pensament ideològic, orientació sexual, gènere o qualsevol altre aspecte personal, fruit de la diversitat humana…

Fa uns dies ens vam assabentar d’un camp de reclusió a Txetxènia on els reclusos que estaven ingressats hi eren per la seva homosexualitat… Em vaig imaginar un episodi similar als què els llibres d’història ens expliquen, del horror de l’Holocaust… quina llàstima vaig sentir, quina misèria… com tantes i tantes d’altres que coneixem, sense poder fer-hi rés…

M’afecta que hi hagi guerres, matances, atemptats o violència sistemàtica, què l’únic que fa és treure grandiositat al BE, denigrant a l’espècie humana, i escapçant-ne el sentit de la fraternitat.

M’afecta que hi hagi milions de persones morint-se de fam tot just acaben de néixer, com si fossin culpables de tots els mals de l’univers,  i alhora condemnats per haver gosat venir a la vida.

M’afecta que sabent tot això, no aconseguim plegats eradicar-ho, re fundant nous principis universals de respecte, no només en base a declaracions sinó a fets…

Potser tot això és el que hem fa sentir impotent…

Sento impotència de no poder fer res més que descriure la llàstima que m’envolta… Sento impotència de pensar amb la durabilitat del conflicte humà, que sembla estar enganxat en el propi fet humà, perquè no hi ha manera de deslligar allò bo d’allò dolent.

Sento impotència perquè hem deixat de costat l’instint de supervivència, confonent-lo amb el de destrucció, oblidant-nos que per sobre viure no necessàriament cal destruir, només  cal respectar i assumir que tot i tothom té dret a SER.

La ambició ens cega fins a tal punt què, evolucionem per dominar i exterminar-nos uns als altres, pervertint l’essència de la pròpia evolució…

I jo em demano… Fins quan? ¿Fins quan serem capaços d’aguantar tanta impotència? ¿Quan deixarà la Terra d’ésser el terreny d’un “via crucis” per a milions i milions de persones que només hauran conegut el patiment, el martiri i la crucifixió de la vida?… Fins quan?…

2 comentaris

  1. Potser sí, Pere…

  2. Suposo que mentre els homes seguim sent homes serà així. La part positiva és que lentament anem evolucionant i aquestes coses ens indignen més i passen menys. No han desaparegut però estan més mal vistes.

Comments are closed.

TOTES LES NOTÍCIES