annabelle

El fenomehttps://forum.ad/wp-admin/post.php?post=82861&action=edit&message=9n sobrenatural multitractat de la nina “Annabelle” arriba a les sales de cinema amb la pel·lícula de títol homònim per convertir-se en una cinta tan cuidada, preciosista i elegant com estèril, avorrida i anodina. La pel·lícula de John Leonetti – director de fotografia i cineasta de farciment – comporta una rutinària visita al gènere fantàstic de les possessions i les cases encantades amb sectes satàniques barrejades pel mig i l’efecte atemoridor d’una nina diabòlica.

Després d’un pròleg improductiu que ens vol introduir en les seqüeles aterridores de la sinistra nina ”Annabelle”, la pel·lícula presenta un matrimoni feliç es prepara pel naixement de la seva filla i el pare li regala a la mare una nina de ceràmica gegant per adornar l’habitació del futur nadó, una genuïna peça de col·leccionista que li faltava a la futura mare. A partir d’aquest moment diferents efectes paranormals, així com la mort salvatge dels seus amics veïns, trenquen la tranquil·litat i l’harmonia de la guapa i rica parella en la seva caseta en una urbanització benestant en els setanta.

Com sempre, el mal mai descansa, i l’atribolat matrimoni intentarà escapar infructuosament d’aquesta funesta maledicció al mudar-se a un edifici urbà. A partir d’aquí, el film no es pot desempallegar mai de la impertinent influència del gòtic de La semilla del diablo de Roman Polanski i Ira Levin. La estilitzada pel·lícula no pot camuflar per més temps la seva buidor al reposar sobre quatre tòpics del gènere i acaba per precipitar-se al no-res en un vergonyós desenllaç final.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada