adieu

El darrer i inclassificable artefacte fílmic de Godard s’ha exhibit de retruc en el festival de Sitges encara que fora de competició i dins d’un calaix de sastre, Secció Oficial Fantàstic Especials. Odiat i reverenciat a parts iguals, el cinema del veterà director francès pot ser tan avorrit o fascinant com prefereixi cada facció en lluita. Però la meva posició és que no cal ser godardià per deixar-se arrossegar pel seu remolí d’imatges reverberades. No cal explicar de què va la seva coreografia audiovisual perquè resulta força quimèric intentar-ho. Altres ments més preclares ja s’encarregaran de fer-ho.

El relat calidoscòpic de Godard rodat amb un bromista 3D és senzillament fascinant. Un desarticulat flux incessant i frenètic d’imatges i de sons amb profusió de cites, de diàlegs declamats, d’homenatges, de jocs visuals amb els enquadraments i els formats, de sotragades, de repeticions, de fragments ficcionalitzats, de trossos de pel·lícules velles, d’imatges documentals, d’imatges virades, de personals reflexions sobre la història i el present, o sobre la pròpia condició de les imatges.

Un film tan inabastable com transgressiu i provocador. El caràcter dissident d’aquest film-cataracta de Godard es posa de manifest en tota la seva arrogància atorgant protagonisme destacat a un gos com a veu narrativa. Intentar desentrellar el nus godardià pot resultar una tasca impossible, però deixar-se arrossegar per la cabalosa simfonia visual i sonora de “Adieu au langage” desemboca en una experiència sensitiva més que reconfortant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada