Cures pal·liatives, suïcidi assistit i eutanàsia (1)

A la darrera reunió de fa just un mes de tots els Bisbes de Catalunya, tinguda a Tarragona, en el nostre Comunicat final manifestàvem estar preocupats per “algunes recents iniciatives legislatives en relació a l’eutanàsia i el suïcidi assistit, i recordàvem el compromís de l’Església en favor de la vida, sobretot de les persones en situacions d’especial vulnerabilitat, que en paraules ben recents del papa Francesc «ha de ser clara, ferma i apassionada». Així mateix, expressàvem que l’Església demana mitigar el dolor i el sofriment mitjançant cures pal·liatives i l’acompanyament als malalts i als qui en tenen cura, i legislar en favor de bones mesures socials que permetin una millor atenció als malalts”. Preocupa constatar la distorsió amb què són tractats sovint aquests temes de la malaltia greu, l’acabament de la vida i l’acompanyament de la mort, que són tan importants per a les persones, les famílies i tota la societat.

Abundant en això, el 21 de maig els Bisbes de la Subcomissió de Família i Vida de la CEE han aportat una Nota breu que desitjo resumir-vos perquè ajudi a la reflexió. Els bisbes l’estructuren en 7 punts i un recordatori inicial, on diuen amb claredat: “El manament “no mataràs” es troba en el fonament de tota ètica veritablement humana i, de manera particular, en la tradició cristiana. “Explícitament, el precepte «No matis» té un fort contingut negatiu: indica el límit que mai no pot ser transgredit. Implícitament, tanmateix, duu a una actitud positiva de respecte absolut per la vida, ajudant a promoure-la i a progressar pel camí de l’amor que dóna, acull i serveix.” (Ev.Vitae. 54).

  1. L’eutanàsia i el suïcidi assistit són presentats avui per alguns com a respostes viables i acceptables al problema del dolor i del sofriment. El que no volem és patir. Benet XVI afirmava: “és cert que hem de fer tot el que es pugui per superar el patiment, però extirpar-lo del món per complet, no és a les nostres mans, simplement perquè no podem desprendre’ns de la nostra limitació, i perquè cap de nosaltres no és capaç d’eliminar el poder del mal, de la culpa, que –ho veiem– és una font contínua de patiment” (Spe Salvi, 36).
  2. L’eutanàsia en sentit veritable i propi s’ha d’entendre com una acció o omissió que per la seva naturalesa i en la intenció causa la mort, amb la finalitat d’eliminar qualsevol dolor. L’Església sempre ha considerat l’eutanàsia com un mal moral i un atemptat a la dignitat de la persona, en tant que eliminació deliberadament i moralment inacceptable d’una persona humana (cf. E.V. 65).
  3. La proposició de llei ara presentada al Parlament defensa una absolutització del principi d’autonomia i de la pura subjectivitat com a criteris fonamentals de la decisió. Però ningú no és amo absolut de la vida. No existeix un dret a disposar arbitràriament de la pròpia vida. Les decisions terapèutiques tenen la seva arrel en els coneixements de la medicina basada en l’evidència i cerquen curar.
  4. D’altra banda, no és possible entendre l’eutanàsia i el suïcidi assistit com una cosa que es refereixi exclusivament a l’autonomia de l’individu, ja que aquestes accions impliquen la participació d’altres, en aquest cas, del personal sanitari. Ja el jurament hipocràtic afirma: “no donaré cap droga letal a ningú, encara que me la demanin, ni suggeriré un ús com aquest”.