Continuem amb la reflexió aportada pels Bisbes de la Subcomissió de la Família i la Vida de la Conferència Episcopal Espanyola el proppassat mes de maig, sobre les cures pal·liatives, l’eutanàsia i el suïcidi assistit:

  1. L’eutanàsia és aliena a l’exercici de la medicina i a les professions sanitàries, que sempre es regeixen per l’axioma de “curar, almenys alleujar i sempre acompanyar i consolar”. L’article 36.3 del Codi d’Ètica i Deontologia Mèdica de l’OMCE afirma que “el metge mai no provocarà intencionadament la mort de cap pacient, ni tan sols en cas de petició expressa per part d’aquest”. Referent a això, el Papa Francesc afirma: “no sempre es pot garantir la guarició de la malaltia; a la persona que viu hem de cuidar-la i podem cuidar-la sempre: sense escurçar la seva vida nosaltres mateixos, però també sense acarnissar-nos inútilment contra la seva mort. En aquesta línia es mou la medicina pal·liativa que revesteix també una gran importància en l’àmbit cultural, esforçant-se per combatre tot el que fa la mort més angoixant i plena de sofriment, és a dir, el dolor i la soledat.” (Roma, novembre 2017).
  2. També cal reconèixer que l’eutanàsia i el suïcidi assistit concerneixen al conjunt de la societat i les seves institucions. En el pensament subjacent a la proposició de llei (presentada al Congrés), l’ésser humà apareix com aïllat dels altres, i la societat no és considerada com un teixit d’interaccions humanes, sinó com a mer àmbit en el qual hi ha una llibertat absoluta dels individus tancats en si mateixos sense cap referència als altres. Davant d’aquesta concepció, cal ressaltar que l’ésser humà és un ésser amb els altres i per als altres. Aquest és el fonament últim de la societat. I en aquest context, l’Estat té l’obligació de protegir la vida de tots els ciutadans.
  3. El que realment demanen els malalts i les seves famílies és l’ajuda per a assumir els problemes i les dificultats personals i familiars que s’acostumen a presentar en els últims moments de la vida. El tractament del dolor i l’abordatge del sofriment, el control d’efectes secundaris i colaterals, la millora de la qualitat de vida i de l’autonomia del pacient, l’ajuda a les famílies en aquestes situacions, morir en companyia dels éssers estimats, amb l’assistència espiritual i sacramental, i molts altres aspectes importants, són els elements reiteradament demanats. I aquests elements són precisament els que configuren el que coneixem com a cures pal·liatives. Crida l’atenció que es vulgui proposar una llei d’eutanàsia quan no s’ha legislat a nivell estatal sobre la instauració de les cures pal·liatives, així com la necessària formació reglada d’aquesta disciplina d’altíssim valor científic i ètic en l’àmbit universitari i sanitari. Són precisament aquestes cures les que són demanades àmpliament per la societat i pels professionals sanitaris en particular.
  4. Tot ésser humà és un do que reflecteix el rostre de Déu i que mereix acollida, protecció, respecte i amor. “Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi” (Mt 25, 40). És el que el papa Francesc ha denominat “el gran protocol” sobre el qual serem jutjats (Gaud.Exs. 95).

Acollim-nos a la cura materna de la Mare de Déu, salut dels malalts. Ella ens ensenya a estimar els més febles i vulnerables, els qui han perdut el gust per viure o estan en un moment de total dependència. No recorrem a solucions ràpides o fàcils que poden amagar altres interessos. Defensem la vida i ajudem a mitigar el dolor amb respecte per la dignitat de tota persona.