Més armamentari unionista: el procés sobiranista fa el ridícul. En la seva línia, sí senyor. Això és pedagogia. Tant en Rajoy com la Camacho han fet servir aquesta desqualificació, sobretot en ocasió de la carta que en Mas va enviar als mandataris del món. Malgrat la col·leció de pífies que la MarcAspaña acumula sense parar pel món (imatges falses de Gamonal, negociació mafiosa de Sacyr, edificis de Calatrava, baralles quartelàries per Gibraltar), els seus dignes promotors consideren que qui fa el ridícul som nosaltres. Com els nens petits: un dels sistemes més usats (no pas eficaços) quan és a punt de tocar-nos el rebre és acusar el germà d’haver-ne fet una de pitjor, la qual cosa no farà sinó agreujar la nostra culpa. La diferència és que la canalla encara no han desenvolupat això que anomenem sentit del ridícul.

Perquè aquí hi ha la clau de volta. El sentiment de vergonya o humiliació que podem experimentar davant la mirada dels altres és tan poderós que fins ens hem inventat un sentit nou, el del ridícul. Que serveix per comprendre’ns mútuament quan som incapaços d’entendre (per exemple, perquè no la compartim) la raó que genera tal vergonya. Ridícul prové del verb riure, les causes del qual són tan variades com, de vegades, inimaginables. Els acudits que a tu et fan cargolar de riure a mi em deixen fred, i les ocurrències que jo explico amb profusió de rialles tu les trobes dignes de badall. Quantes vegades no hauríem volgut que se’ns empassés la terra per no haver-nos d’entomar l’espectacle que un conegut estava fent sense voler, convençut de mostrar-se graciós, ocurrent o fins i tot intel·ligent?

Per això no hi ha entesa possible. Quan tu trobes que no reconèixer la independència de Kossove és un acte de valentia davant la comunitat internacional, encara que t’hagis d’alinear amb els pàries d’Europa, i en canvi sents vergonya aliena perquè un insignificant president de comunitat autònoma importuna amb una carteta alts mandataris que ni tan sols, opines, haurien de saber que existeix, senzillament vol dir que ens fan riure coses diferents. I això és una cosa que dificilment canvia. Sempre serà així. Vostè es continuarà trencant de riure quan el Torrente diu “joputa, maricón” i a mi em seguiran fent gràcia els monòlegs d’en Capri. Som diferents.

Avui el final ja em venia servit: riurà bé qui riurà darrer (és la versió que dóna Dites.cat, de Víctor Pàmies. També recull la variant Qui riu l’últim riu més a gust).

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada