Tant encardar-nos de les dificultats de la vida de parella entre socialistes d’aquí i socialistes d’allà i resulta que tenen molt més a veure amb el matrimoni del que ens pensem. Però abans d’aclarir el misteri, quatre fotogrames de la vida d’un qualsevol.

Un: de nano, els federals eren els bons de la pel·lícula, i per extensió dels jocs d’indis i vaquers. Arribaven sempre al moment oportú al so d’aquella corneta salvadora que segur que mentalment sabreu reproduir.

Dos: d’adolescent, la federació era aquell ens intangible sense rostre que tenia la facultat d’atorgar-te el carnet gràcies al qual podies practicar un esport de competició. Els esportistes es dividien en dues categories: federats (que eren, per descomptat, els bons) i aficionats.

Tres: de més grandet, l’interès pel món et fa descobrir que d’Alemanyes no n’hi havia una sinó dues, encara que es deien igual. O gairebé. República Federal i República Democràtica. La bona, no cal dir-ho, era la primera.

Quatre: roda el món i torna al Born. Resulta que el concepte de federació, a més de l’esport, és molt viu en el món de la política. Concretament, dels partits, que el fan servir com a sinònim d’agrupació o seu en un territori determinat.

Les visions més sòlides i les conviccions més fèrries sovint estan basades en impressions fugaces adquirides abans de desenvolupar el sentit crític. Poden durar tota la vida o esclatar sobtadament com una bombolla. En el cas del mite federal, comença a trontollar el dia que el nostre Un Qualsevol entén que els del setè de cavalleria no eren tan bons com els pintaven; s’esquerda en saber que els senyors federatius generalment no es prenen l’esport amb tanta innocència com ell; s’ensorra a mesura que va veient que aquella República mitificada s’ha convertit en un gran manaire que el fa pencar més del que voldria; i queda colgat sota terra en comprovar, congrés rere congrés i votació rere votació, que per als partits presumptament més igualitaris federació sovint és sinònim de sucursal i federalisme una manera de dir que un mana i l’altre creu.

Mort i enterrat el mite, el cop de gràcia que fins i tot li llevarà l’aura que un dia tingué arriba quan esbrina que l’etimologia el defineix com ‘unió per aliança’, l’aliança que el matrimoni simbolitza amb l’anell tot conservant la denominació llatina original: fede, fe. Res a veure, doncs, amb la raó, la igualtat i la justa distribució: resulta que el federalisme és una qüestió de fe. Si ens ho haguessin dit abans, segur que els sectors crítics s’haurien estalviat molta feina.