Unionistes i sobiranistes, les noves denominacions encunyades per redibuixar el conflicte ara que es planteja d’una forma tan diferent a la tradicional (vull dir, ara que per fi ha passat d’utopia a possibilitat ben real), són útils i clares. Però arran de la manifestació fatxenda del 12O, ni que fos per uns quants dies vam tornar a sentir parlar molt de fatxes, que tot i ser molt entenedora és una denominació que tendim a arraconar perquè conté un deix despectiu que la correcció política suporta malament.

Estic segur que si féssim una enquesta la majoria de parlants contestarien que no és un terme normatiu. I sí que ho és. I a més a més per partida doble. El sgnificat primer de fatxa és el mateix que té l’italià, el de cara, i més concretament ‘aspecte exterior d’una persona o cosa’, allò que col·loquialment solem anomenar la pinta que fa algú o alguna cosa (i que, sí senyor, també és correcte). D’aquí ve un altre terme afectat per la mateixa síndrome de rebuig. Fatxada, que seria la cara d’una casa, ha seguit el mateix camí etimològic i tragina idèntic estigma, de manera que la totalitat dels usuaris el rebutgen, erròniament, per castellanisme i empren en exclusiva façana (que, ves per on, deriva del terme llatí del qual també prové l’italià faccia).

Avui per avui, i per més que aparegui al diccionari, res fa pensar que fatxa retorni mai a la llengua viva en aquest sentit. En l’altre, en canvi, tot i estar en lleugera regressió encara es manté ben viu. La paradoxa és que l’origen de fatxa com a sinònim d’ultradretà sí que és anòmal, perquè seria una reducció argòtica de feixista, influït per l’original italià fascista. És a dir, que no tindria res a veure amb la cara sinó amb el feix, el fascio littorio d’on aquesta ideologia va treure el nom.

Tanmateix, el més simpàtic de tot, si em permeteu l’adjectiu, és l’associació popular que fem sovint entre el fatxa a l’espanyola i el fatxenda, un lligam que mentalment costa molt poc de fer i que en canvi lingüísticament no coincideix gens. Fatxenda també prové de l’italià, de faccenda, ‘assumpte, qüestió’, que al seu torn venia del llatí facienda ‘feina pendent, que s’ha de fer’ (per tant, del verb fer). És a dir, que el fatxenda és aquell que galleja de tenir molts assumptes pendents, en general d’estar molt ocupat, molt enfeinat. Cosa que, ja es veu, no és gens prerrogativa dels ultres, que sovint l’única feina que tenen per fer és gallejar, amenaçar i, si s’escau, atonyinar els qui no veuen la realitat amb la mateixa fatxa que ells.