Cap geperut es veu el gep ni cap banyut les banyes. Que és la versió tradicional d’allò de la palla a l’ull d’altri… Si no fos que els coneixem, no podríem evitar de pensar que això que fan aquesta galeria de personatges goiescos del poder espanyol és un gran exercici de cinisme. En aquesta secció ho hem vist altres vegades: els màxims incomplidors de la llei acusen els altres de deslleials, els de l’ordenoymando reclamen diàleg… Una veritable comèdia dels germans Marx.

Però no és per això. El cinisme és un mecanisme massa sofisticat per a un poder avesat al boc gros i la barroeria. No els ha calgut mai. Jo crec que, a més de la convicció sincera que les coses són com ells diuen perquè són ells que manen, allò que fa que el poder castellà prengui forma d’esperpent quotidià és el gust per la retòrica. Que és una fascinació pueril, una fase anal del desenvolupament lingüístic. Segur que tots heu sentit més d’un cop algun pobre analfabet meravellar-se davant d’un orador (“Oi, que bé que parla!”) només perquè ha etzibat un mot esdrúixol o una paraulota rebuscada d’aquelles que no se solen dir. No hi ha res més eficaç per guanyar-se el poble que engaltar un bon tetrasíl·lab (‘desacceleració’, ‘tensions de tresoreria’), encara que no vingui a tomb o no el sàpigues fer servir.

Exactament això és el que ha fet l’últim ninot de cera de l’aparell de l’Estat, aquesta enèsima menina velasquiana que han posat al càrrec de fiscal-de-fer-nos-por. Que una representanta del país de la inquisició, la guàrdia civil i el millanastrayisme acusi algú altre d’obscurantisme és un acudit digne del dadaisme extrem. La terra de Franco i Primo de Ribera ens titlla a nosaltres de tirans, el país de l’expulsió de jueus i moriscos i la persecució de tota llengua no castellana acusa els catalans de fanatisme…

Com que això és una secció de llengua, diré que tirania pertany a una família molt curta, tot just vuit derivats de tirà, entre els quals, això sí, hi ha l’esperançador concepte de tiranicidi. I pel que fa al fanatisme, prové del llatí fanaticus (‘inspirat, ple d’entusiasme’), que al seu torn surt de fanum, ‘temple’, per causa de determinats sacerdots i deesses que es lliuraven a manifestacions místiques violentes. Es tracta d’una família gairebe tan escassa com l’altra, i casualment també conté una sorpresa, que és el substantiu profà: ‘que no pertany al recinte del temple’, i per això és sinònim de sacríleg. Una mica com els discursos dels fanàtics aquests que dèiem, que no pertanyen al temple de la raó ni de la lògica.