Fa 50 anys que entrava al Seminari

Aquest setembre fa cinquanta anys que vaig entrar al Seminari de Barcelona per esdevenir capellà, que li vaig dir que sí a la voluntat de Déu, per sobre dels meus projectes o desitjos. Calia donar-li tot, i molt content i molt lliure, vaig fer un pas que m’ha anat portant a ser capellà ja fa 41 anys, i fins a vosaltres, com a bisbe al servei de l’Església des de fa 22 anys. En aquell 1965 jo tenia 16 anys, i moltes il·lusions en la meva vocació sacerdotal. Des de menut, que sempre havia volgut ser metge, i a la família n’estaven molt contents. Estudiava batxillerat ciències a l’Institut públic “Jaume Balmes” de Barcelona i tenia molta il·lusió pels meus estudis i la meva dedicació als malalts. Havia estat escolà fervorós de les RR. Franciscanes de la barriada des del 8 anys, i des dels 14-15 anys que el Vicari m’havia cridat a col·laborar a la Parròquia de Sta. Maria del Taulat del barri del Poblenou. Tenia molts amics i amigues, participava en un grup de joves de la JIC, a la Parròquia. S’anava teixint una profunda amistat amb aquell Vicari jove, Mn. Joan Soler, amb qui parlava de tot i em confessava, se m’enduia amb ell i em deixava alguns llibres; i, sobretot, em feia llegir cada nit l’Evangeli. Se’m va gravar el que diu Jesús: “qui vulgui salvar la vida, la perdrà; i qui la perdi per mi, la salvarà”. Jo volia donar la vida, com els sants. De la família portava un bagatge de treball, honradesa, austeritat, pietat senzilla i ganes de ser bo.

Aquell hivern del 1965 vaig perdre, de cop, la meva il·lusió per ser metge i em va aparèixer clarament la idea de seguir Jesucrist, com els apòstols, i fer-me sacerdot. Per què no capellà? em deia. Llegir testimonis diversos sobre la vocació, començar a ser monitor de colònies d’infants, i obrir-me i fer amistats amb el grup de joves de la Parròquia, col·laborant en una Revista del barri, em va fer donar el salt. En comunicar-ho, no tota la família hi estava d’acord, però amb perseverança, ho van acabar acceptant i respectant, ja que jo ho volia. Si m’equivocava, ja tornaria. Però mai més he dubtat que havia de ser capellà. I per comiat vam fer una festa de moltíssima joventut al barri.

És així com vaig entrar al Seminari de Sta. Maria de Montalegre, a La Conreria, sobre Badalona, on en aquell moment entraven els que ens anomenaven “batxillers” perquè ja teníem acabats els estudis preuniversitaris, i allí començàvem molt de llatí i algunes assignatures de Filosofia. Durant aquell any a La Conreria vaig passar experiències inoblidables de fe, de litúrgia, de començar a donar catequesi, de nous grans amics del Seminari que ja no ens hem abandonat mai, de testimoniatge de grans i bondadosos sacerdots (Mn. Josep Campo, a.c.s, Mn. Soler Perdigó, Mn. Blai Blanquer i Mn. Josep Hortet, entre d’altres). Temps de pregària assídua, de distanciament de la  família i amics anteriors, de tenir al davant, cada dia, la vida abnegada d’oració dels Cartoixans, temps d’estudi i activitats… Un ambient ric de personalitats. Havia deixat un barri per trobar una família més gran, l’Església diocesana, i per obrir horitzons i aprendre a pregar, a ser amic de Jesús amb major plenitud… I així ha anat continuant. Crec que és la millor decisió que he pres mai! Dono gràcies al Senyor per haver-me cridat i haver-se fiat de mi… Continuo amb moltes ganes de ser-li fidel i de no negar-li mai res. Pregueu per mi, perquè aquell impuls vocacional i la joia de la resposta juvenil de fa 50 anys, continuï sempre fresca i viva.