El vocabulari del procés s’enriqueix cada dia que passa, i ves que aviat no en puguem confegir un diccionari. Uns quants dels mots que hem tocat les últims entregues (plebiscit, sobirania, inclusiu) tenien un origen força clar, altres (federalisme, procés, deriva) una mica més recòndit. Però la setmana del viacrucis socialista (“La direcció amenaça els diputats díscols amb expulsar-los del partit”) ens ha regalat dues perles rares.

Expulsar/expulsió es prestarien al joc dels significats. Què són, una antiga pulsió? (no oblidem que és un terme clau del llenguatge psicoanalític). Una necessitat de polsar que ja ha estat superada? Doncs no, la cosa no va per aquí. Expellere, el verb en llatí, es va formar muntant el prefix ex sobre el verb pellere, ‘pegar, empènyer’, per donar el significat d’empènyer o impulsar cap a fora. Per això la forma que va prendre en català va ser espellir, que és el que fan les flors quan es desclouen: obrir els pètals enfora. Entre la primera documentació d’aquest verb (1507) i l’aparació d’expulsar (1917) transcorren quatre segles. La metàfora del pas lent però inexorable de la bellesa floral a la brutalitat de l’acció política és temptadora, però fóra tramposa perquè en realitat expulsar no és sinó la versió tardana i vulgar d’expel·lir. Podria ser que la variant culta (que és la més antiga: en català està documentada el 1305) hagués quedat arraconada per la falta de substantiu (no existeix expel”lió, o expel·liment o una cosa així), però el cert és que avui dia la reservem per a una acció molt concreta i més aviat poc agradosa com és l’expulsió de líquids del cos (“Expel·lir sang per l’uretra” és l’exemple que en dóna el GDLC) i també l’aire dels pulmons. Entenent els partits com un cos obligat a sobreviure, resulta fàcil d’entendre que expel·leixin els elements que l’organisme considera tòxics.

L’altra perla encara és més rara. El díscol, un diputat que no creu la direcció com el vailet que no creu els pares (“Un jove arrauxat i díscol”: ara l’exemple ens el dóna el DIEC). No pas perquè sigui un comportament infreqüent sinó perquè és un orfe: del grec dyskolos, ‘ingovernable, de mal tracte’, no té derivats ni parents de cap mena. El díscol, sembla que ens vulgui dir l’etimologia disfressada de direcció del partit, està condemnat a quedar-se sol. L’atzar, tanmateix, sempre càustic, ha volgut que el mot que per ordre alfabètic el succeeix sigui discòlia, ‘estat d’alteració de la bilis’. Però de la bilis de qui: de l’expel·lit o de l’expel·lidor?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada