Explicar la depressió a qui no la pateix

Roser Rodríguez Jerez
Roser Rodríguez Jerez

Tots anhelem trobar la felicitat i l’amor, i de vegades ho aconseguim. No obstant això, en algun moment el patiment es presenta a la nostra vida. Una relació, una feina, una malaltia, una circumstància en particular ens porta felicitat i de cop la situació es fa malbé.

La depressió és una malaltia comuna però greu, i la major part dels que la pateixen, o la patim, necessiten tractament per millorar. En el pitjor dels casos, la depressió es pot prolongar durant anys i, fins i tot, afectar de manera irreversible la persona que la pateix.

Les raons per les quals un es deprimeix poden ser difícils o al contrari. Igualment, pot existir un sol motiu o més.

Les persones deprimides no veuen llum més enllà del túnel, són incapaces de trobar solucions als problemes més quotidians però no les hem de culpar.

Una persona deprimida nota que no està fent les coses bé, que hi ha alguna cosa que no funciona dins i sent que això pot afectar el seu entorn. Té por dels canvis.

La vida és com una pel·lícula en què predominen els tons grisos sobre els colors vius, les emocions desagradables són més freqüents que els sentiments vitals. Una persona amb depressió no sent motivació per seguir endavant amb els projectes o els reptes que ens proposa la vida, aquest sentiment de manca d’interès és un dels símptomes més característics de la depressió. És important comentar que cada tipus de depressió és diferent.

Pot ser que ens sentim incompresos i creguem que la nostra parella no ens ajuda o no entén què està passant pel nostre cap. Si estem en aquesta situació, el primer que cal fer és comprendre que aquesta malaltia és difícil d’entendre per aquells que no la pateixen.

És important comunicar com ens sentim de la millor manera possible.

Això m’ha passat a mi personalment, i us puc dir que fins que no vaig posar de la meva part, vaig reconèixer que hi havia un problema i vaig fer el primer pas d’anar a un professional, trobar les eines necessàries i fer el pas endavant d’anar al psiquiatre, no vaig estar bé, tu mateixa i els que són al teu voltant.

No tenen un tractament o una cura fàcil, ja que encara estic en tractament, i se’m va complicar a causa del diagnòstic del 2006 de la fibromiàlgia, doncs era que estava molt avançada, ja tenia 18/18 punts i els dolors continuen més forts.

Però dono gràcies als professionals que m’escolten  i m’ajuden, com la família que estan al meu voltant.

TOTES LES NOTÍCIES