La paraula “Edatisme” s’utilitza per descriure la discriminació de la gent gran per qüestions d’edat. Podríem afirmar que aquesta discriminació ha existit tola la vida, no és cap cosa nova. Des de temps immemorial, els vells, les persones grans dependents o discapacitades, si són pobres, no les vol ningú, ni la pròpia gent gran vàlida. Quan en un casal d’avis hi aparquen a una persona gran dependent, són els propis usuaris qui la rebutgen, al considerar que no han de ser ells qui l’han de cuidar, sinó la seva família o l’administració.

Per descriure aquesta realitat social, els sociòlegs han inventat la paraula edatisme, la qual no fa referència solament als vells, sinó que realment afecta a totes les persones retirades del treball remunerat per qüestions d’edat. Tot i que aquesta discriminació es fa més ostensible amb la mesura que augmenta l’edat i la dependència- L’edatisme és una realitat social de caràcter quasi bé universal, amb poques excepcions.

El coronavirus l’ha intensificat, quan alguns reconeguts polítics de països europeus, han fet públic no tenir cap tipus d’objecció, en prioritzar la mort de la gent gran, considerada com un grup parasitari no productiu. També està afectant la classe dels metges, com un greu problema ètic, relacionat amb el seu jurament hipocràtic, de per damunt de tot no jugar mai a ser Déu. Joc que els pot afectar, quan el creixement de les necessitats hospitalàries col·lapsa les UVI i planteja el dilema pretesament diví, d’haver d’escollir, sobre si cal discriminar a la gent gran, no tenint-la en compte, en benefici de persones afectades més joves.