Tindria onze o dotze anys quan em vaig adonar que no era creient. Sincerament abans no m’ho havia plantejat gaire i seguia més o menys fidelment els principis de la religió catòlica que m’inculcava la meva mare. En aquells moments em vaig adonar que estava més d’acord amb la forma de veure el món del meu pare: marxista-leninista i ateu. El meu marxisme leninisme va desaparèixer fa molt i molt temps però no la increença en la religió catòlica. Tot i això he de dir que segueixo creient en la base del cristianisme. Aquell que em va ensenyar un capellà que era molt bona persona (i partidari de la Teologia de l’Alliberament) i que surt al Nou Testament: “estima als altres com a tu mateix”. Durant un temps vaig flirtejar amb el budisme però no puc amb la creença de la reencarnació de les ànimes, tot i que segueixo considerant molt interessants els ensenyaments de Buda. Potser el millor resum seria el que va dir el Dalai Lama: “la nostra religió és l’amabilitat”. I per acabar amb aquesta petita excursió religiosa: la paraula religió ve del llatí que vol dir relligar. És a dir, unir-se amb els altres. Com ho podem fer millor que amb l’amor? Com ho podem fer millor que sent amables amb nosaltres mateixos, amb els altres, és a dir estimant-los encara que sigui mínimament? Deia aquell filòsof que les persones tenien diversos cercles de lleialtat. Primer a un mateix, després a la família i es seguia amb els amics, la comunitat i la humanitat sencera. Potser el grau màxim d’amor seria a tothom. Què fàcil és dir-ho i que difícil és fer-ho.

Actualment treballo de periodista. He de dir que aquesta feina em dóna molts problemes però també satisfaccions ja que segueixo la meva vocació. En definitiva, estimo la meva professió. També ho faig amb la família, la parella i els amics. I intento tractar tant bé com puc la gent del meu entorn. En definitiva, intento estimar tant com pugui, que no és ni de bon troç el que hauria de ser. Però constato les no majoritàries vegades que aposto per estimar que no tinc por. Tinc por, com la gran majoria, en moltíssimes ocasions però quan decideixo estimar aquest sentiment s’esvaeix. Perquè quan estimes decideixes unir-te als altres. Amb tots els seus perills, sí, però també amb els avantatges. Potser l’infern són els altres, sí, però només amb els altres podem tirar endavant. I reflexió final: no hauríem d’estimar l’univers del qual formem part? El nostre ego i la nostra actual forma desapareixerà tard o d’hora però seguirem sent part de l’univers. Seguirem existint tot i que nosaltres desapareixerem. Podem aterroritzar-nos en constatar-ho o inventar-nos sortides imaginàries o podem acceptar-ho. I que això ens ajudi a estimar més la nostra preciosa i fràgil existència i els qui conviuen passatgerament segons l’eternitat còsmica amb nosaltres. Podem estimar o no fer-ho.