Per la meva feina de periodista sé perfectament que les bones notícies no acostumen a ser notícies. I així és com he conviscut, força temps, amb històries desagradables. I sé que el món és imperfecte i sovint horrible i la meva vida presenta moltes mancances. Però avui voldria fixar-me en l’altra cara de la moneda. El fet que, tot i això, la vida té moments meravellosos i val la pena (en general). Comencem pel més improbable: la nostra arribada a l’univers. No som més que el fruit d’un de centenars de milions d’espermatozoides que arriben a l’òvul femení i el fecunden. El fet que això passiés increïblement, màgicament, improbable. Però no és impossible: estem aquí. També podria vanagloriar-me d’haver nascut en una època i un continent on la mortalitat infantil ha estat molt baixa. I que no hagi hagut de viure cap període bèl·lic o sobreviure a un brot infecciós. Quelcom molt inusual en la història de la raça humana. A més, podria donar gràcies a l’atzar que no tinc cap malaltia greu que em faci molt més dura l’existència. Sí algunes dolències que fan que el meu pas pel món sigui menys còmode. Finalment, podria agraïr que no hagi passat mai gana. Torno a repetir-ho: això sembla obvi i evident però no ho era tant no fa pas massa temps. Però, sobretot, estic content perquè he après a estimar el món, malgrat tot.

Perquè sé que en totes les persones hi ha una història interessant que les ha fet úniques. D’acord en què hi ha vegades que no tinc temps ni ganes per esbrinar-la, però ho sé. I també perquè he pogut conèixer que la raça humana ha fet coses meravelloses com, per exemple, la música dels Beatles o de Bach, per dir les més tòpiques. També perquè hem pogut esbrinar una mica com era l’univers i adonar-nos que és infinitament grandiós i nosaltres molt i molt petits i fràgils. I hem assolit un cert coneixement de com és el món microscòpic i all·lucinar. Però, a més, agraeixo que encara em puguin sobtar les postes de sol i alguns paisatges espaterrants i tenir compassió d’aquells que més pateixen (no sempre i no de la manera més adient, tot s’ha de dir). Per tant, constato que hi ha moltíssims motius per estar viu i estar content d’estar-ho. Passarà el meu temps i seré un fragment de consciència entre el no res i el no res però aquest haurà estat el meu guany. I espero que explicant-ho pugui ajudar altres a que valorin una mica més el petit moment d’existència dins el cosmos del qual gaudim. Ara veuré les notícies de la televisió i tot això que he dit fins ara quedarà desdibuixat, però seré conscient que, tant el que és bo com el que és dolent, són part de la nostra vida. Res més i res menys.