Ara fa un parell o tres d’anys, una formació política que fins fa poc hauria estat considerada extremista va muntar un congrés per consensuar els punts de no recordo quin programa. Que només era una aparença de democràcia ho demostra el fet que les propostes de la direcció del partit es van aprovar totes, mentre que de les dels militants només una. La gràcia és que va ser precisament una de contingut lingüístic (no és estrany: si la mitjana de filòlegs vocacionals per metre quadrat al país ja és elevadíssima, en un partit patriòtic com aquest devia superar els màxims permesos per l’ONU): substituir, a tot el document programàtic, el mot espoli pel (al·legava l’esmenant) més genuí espoliació. [La gràcia encara més graciosa és que hi va haver una proposta de la direcció que es va aprovar a la soviètica, és a dir, sense sotmetre-la a votació. I ves per on també era de natura filològica: el tots i totes. Avui, a conseqüència d’aquella tupinada, el programa i la web d’aquest partit semblen una paròdia de la paròdia que fan al Polònia del llenguatge desdoblat de l’Herrera, la CUP i companyia]. Tres anys després, ja es pot afirmar que l’efecte d’aquella esmena a nivell social ha estat escàs, per no dir nul.
L’ús popular d’espoli continua guanyat per golejada a espoliació, tal com demostra l’extensió de l’expressió ‘espoli fiscal’. Cal aclarir que, genuïnitat a part, que és cosa que els diccionaris no aclareixen gaire, tant l’un com l’altre són normatius.Però l’èxit dels mots, que no és sinó la demostració de ser necessaris, sovint es mesura per la capacitat de crear derivats, i en aquest cas n’ha sortit un de destinat, desgraciadament, a fer fortuna. És l’espolímetre, un invent que Salvador Garcia, membre del Col·lectiu Emma, va fer públic l’abril del 2011 i que jo ara he trobat a través de La Fàbrica (http://somlafabrica.cat/), tot i que té portal propi: http://www.espolimetre.cat/. Com és natural, una paraula tan nova encara no ha tingut temps d’entrar al diccionari de l’IEC, on actualment es recullen dos centenars d’instruments o mètodes de càlcul formats amb el sufix -metre, des de coneguts com parquímetre o fotòmetre a exòtics com gravímetre o interferòmetre. Si d’una banda m’agradaria que espolímetre no hi entrés mai perquè, oh miracle, s’acabés el furt i per tant la necessitat de calcular-lo, de l’altre fóra bo que en el futur, com diuen que ara passa amb el jovent nord-americà que es pensen que JFK només és el nom d’un aeroport, ningú oblidés una de les raons per les quals els avis i els besavis van fer el que van fer.