És possible acceptar l’espiritualitat sense una pràctica religiosa? Pregunta que algú pot considerar que no té massa sentit, al no percebre una clara diferencia entre els dos termes. Moltes persones creuen, que tenen el mateix, o, si més no, semblant significat. Es pot constatar però, que també moltes persones confessen la seva condició espiritual, sense la necessitat d’haver de vincular-la a cap tipus de pràctica religiosa. A la llum de les evidències i dels coneixements antropològics, psicològics i fins i tot neurològics, la resposta és afirmativa.

L’ésser humà és espiritual. A les seves dimensions cognitives i emocionals cal afegir la seva dimensió espiritual. És la singularitat de l’espècie humana, que sobrepassa els límits de la psicologia animal i s’obre i s’orienta a la transcendència, que li permet l’emergència del jo, de poder esdevenir el que realment pot ser, només possible amb l’espiritualitat i difícilment amb la religió, que majoritàriament està basada en la por, que pot fer més mal que bé.

És per això que cal intentar amb totes les forces ser una persona espiritual, atorgant prioritat a l’amor, l’alegria, la pau, el perdó, la bondat i les conviccions. Es tracta de qüestions que han estat recentment descobertes per la ciència, al reconèixer que l’amor és la clau de la felicitat i de l’èxit. Descobriment que avala la història de tots els grans mestres espirituals, que han ensenyat aquesta idea mil·lenària, tot i no disposar de la metodologia ni de la tecnologia per posar-la en pràctica

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada