Esperant la traducció del llibre de Piketty

És curiós el rebombori mediàtic que s’ha organitzat darrerament a Espanya amb Thomas Piketty, l’economista francès que amb el seu “El capital al segle XXI”, sobretot en la seva traducció a l’anglès, ha aconseguit que la desigualtat i els seus efectes entrin al debat polític amb força. Dic que és curiós perquè aquest llibre encara no ha estat traduït al castellà o al català i ja hi ha molts articles en aquests idiomes que fan referència al seu contingut (com aquest, per cert). I en alguns casos te n’adones que els autors dels articles no han llegit el llibre (quelcom que no només passa amb aquest llibre, tot s’ha de dir). Piketty té dues tesis que han fet furor als Estats Units ( a França, fins fa poc no estava ni entre els 100 llibres més llegits). La primera és que la desigualtat social va a més i l’1% més ric de la societat acapararà més i més. I la segona és la solució: un impost mundial a la riquesa que fregui el 80%. Ah, sí, i que els estats tinguin un paper més important, al voltant del 66%, del PIB dels països. Vaja, que tot el món sigui com era França fins fa poc, en aquest sentit.
 
Suposo que el rebombori mediàtic és un senyal, a banda dels seus mèrits, que l’esquerra occidental ha aturat (crec) la seva caiguda lliure i està contraatacant ideològicament. Amb una gran timidesa, això sí. D’entrada, aquest llibre i els seus efectes ja han aconseguit que al Fòrum de Davos es digués que la desigualtat extrema suposa un perill per a la viabilitat del capitalisme. Que no és poc. Tornem al debat ideològic: el poc que quedava de l’esquerra nord-americana va començar a superar el declivi al qual havia entrat als anys 60 amb la victòria d’Obama. Ja saben: un president negre i amb una tímida reforma sanitària i que parla com els àngels tot i que té una política més terrenal. A Europa encara no hem arribat a aquest punt ja que l’esquerra no sap o no vol presentar polítiques diferents a les de l’austericidi. Potser això s’acaba però no sembla que sigui molt aviat. De fet, a la França original de Piketty, Hollande segueix unes polítiques més liberals i diferents de les que preconitza l’economista estrella (que, per cert, va ser denunciat per agressió per la seva antiga parella i actual ministra del govern d’Hollande). Piketty, en definitiva, diu el que volem sentir els qui ens sentim d’esquerres i ens proposa les solucions que una bona part volem escoltar. Però hi ha un gran problema, ja no parlarem del diagnòstic, sinó de la solució: és factible a curt termini que tots els països tinguin una política impositiva elevada respecte a les grans fortunes? Podem creure, com Piketty i com jo, que una economia mundial necessita un govern o una governança mundial? Però estem preparats? Sembla ser que no. Però, de moment, l’ofensiva ideològica, almenys als Estats Units, ha canviat de bàndol.