M’agrada llegir els suplements dels diaris on es parla de llibres. Com en altres seccions del diari, a poc a poc, vas trobant aquells firmes que no acostumen a defraudar-te. I això és el que acostuma a passar en Robert Saladrigas. Aquest escriptor i crític es cuida, normalment, dels escriptors traduïts, al Culturas de la Vanguardia. I ens recomanava, recentment, un llibre amb un nom prou conegut, John Williams. La primera pensada, ens porta cap al músic, que ha fet carrera en el cinema. No és el cas. Aquest nord-americà, que ja va ser traduït al castellà per una petita editorial de les Canàries, ha estat redescobert en la nostra llengua per Edicions 62. I no és pas que, en el seu país, no hagués gaudit d’un cert renom, donat que va guanyar el Book Awards, -prestigiós premi dels Estats Units, amb el darrer dels seus llibres, “Augustus”-. Abans però d’ anar a la llibreria, vaig voler assegurar-me el tret, i vaig consultar una mica per internet. Cròniques a l’ABC –signada per Rodrigo Fresán- i al País – en aquest cas d’Enrique Vila-Matas- van fer que la decisió fos presa.

Un cop aconseguit el llibre, certament va pagar la pena. Ja a mig llegir me’l vaig endur a la consulta del dentista i mentre esperava, vaig aprofitar per continuar devorant la història d’aquest professor de literatura. El cert és que quan la infermera em va avisar i ja dins de la consulta, en demanar on podia deixar el llibre, no vaig poder estar de fer-li el comentari, “segur que no s’hi ha trobat gaire sovint però, gairebé, m’ha sabut greu que em cridés”. I així era. Es tracta d’un d’aquells llibres on, aparentment, no hi passa res. Però a mesura que avances, en aquest no passa res, t’hi vas trobant enganxat.

D’una família pobre, Stoner, acudeix a la Universitat per estudiar Agricultura i descobrir que, el seu interès real és la literatura. Un fet que el porta a institucionalitzar-se. I a partir d’aquí, la destresa del escriptor, per explicar una història i de pas, una vida. I per més convencional que pugui semblar, en el fons, per les pàgines de Stoner el que hi discorre és l’existència.

Val a dir que les darreres pàgines del llibre, les vaig llegir al camp, tal era la dèria que arrossegava. I, sense ser una de les frases més destacades, se’ns apel·la als lectors, ¿i què n’esperaves?. Certament , amb els antecedents abans narrats n’esperava molt, però mentre tancava el llibre, ja acabat, no podia deixar de pensar-hi. En la llunyania, s’escoltava el cant del cucut, i més enllà l’escataineig d’una perdiu. Mentre pujava al cotxe, em va quedar un rau-rau, que em portava a pensar, i nosaltres ¿què n’esperem, de tot plegat?

Marià Cerqueda

 

1 comentari

  1. Escric aquestes línies per comentar un petit error de vocabulari. En les línies finals del text parlo d’una perdiu que escataineija, quan les perdius escotxinen, o escotxegen.
    Gràcies per la paciència

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada