No excessiva, perquè els temps són els que són, però sí esperança. Les nostres tradicions, degudament reconduïdes, poden sobreviure.

Ho dic perquè acabo de comprovar com una gelateria estiuenca, per obra i gràcia del hivern, ha esdevingut torroneria, i ara ofereix massapans, pa de figa i altres delicadeses nadalenques. I he recordat que aquesta fou, en el seu moment, l’estratègia que va permetre als mestres valencians, artesans de la llaminadura, començar a bastir els seus imperis. A base d’ocupar baixos modestos de cases de les capitals i vendre-hi, per Nadal torrons i per les calors de l’estiu, primer orxata i granissats i desprès, seguint el ritme dels temps, gelats.

Els temps globalitzadors que corren, sembla que aposten més per una ferotge especialització. Ajudada pel paper transestacional que està agafant cada cop més el gelat, ara consumit sense cap mena de pudor enmig dels freds del hivern. Per tant, probablement, aquest canvi que he detectat sigui més un intent suprem de supervivència que no el fruit d’una estratègia diversificadora.

Però tot sembla indicar que estem començant a entrar en un temps on cada cop més es demanarà producte de proximitat com a sinònim de qualitat. Un producte que, per tant, no es produeixi en grans quantitats i segueixi un cert ritme estacional. Allò tan antic i mistificat de la fruita del temps i la cuina de mercat. S’obre per tant una possibilitat de recuperar velles tradicions, que caldria impulsar i recolzar. Entre elles la d’aquesta mena de comerços que esmentava. I on, per cert, no acabo d’entendre com, havent-hi com hi ha aquesta febre compulsiva de les llets vegetals més o menys enriquides, no s’han potenciat les orxates i s’han començat a oferir les llets d’ametlla, les aigües de civada o els granissats artesans.

Que potser només té virtuts allò que és nou, exòtic o publicitàriament potent? L’arròs i la soja no son productes miraculosos. Ho dic per si algú encara no ho sabia. Tampoc les franquícies son l’única forma de fer negoci