Espartac Peran, mataroní militant de la vida social i cultural del seu poble. Als 14 anys ja col·laborava amb TV Mataró i a Cadena 13. Després vindrien Catalunya Cultura i Rac 1. Fa 15 anys que va entrar per proves a TV3 i a partir d’aquí un grapat de col·laboracions a grans programes: ‘TN Nit’, ’3/24′, ‘Els Matins’. Presentador de ‘Bocamoll’, Les Campanades de Cap d’any 2010 i 2013 i ‘La Marató’ 2011 al costat de Xavi Coral, amb qui porta cinc temporades fent el magazine ‘Divendres’, que combina en Xavi, a l’estudi, i l’Espartac fent ruta pels pobles de Catalunya.

Aquest maresmenc és un enamorat de la feina. Quan era petit somiava en treballar de periodista, volia fer de pallasso com en Tortell Poltrona i quan l’hi preguntaven que volia ser de gran contestava “ser feliç”. Ara tot just passats els 40 segueix pensant que l’important és ser feliç. Parla amb entusiasme de la vida i de la feina. Pensa que som un gran país, però que no ens ho creiem prou. S’estima les coses de casa nostre i les promou. Creu en la feina ben feta i en la mirada cap a Europa. Es lamenta que sigui difícil de fer arribar notícies contrastades als ciutadans d’Espanya. “Si ens coneguéssim mútuament les coses anirien millor”, creu que no tindríem tants entrebancs perquè ens entenguessin. Aprecia i valora la premsa comarcal, i diu que es un patrimoni que no es pot perdre. Però millor que ens contesti les preguntes ell mateix, minuts abans d’entrar en directe des de la plaça Església de Malgrat, on tot el circ del ‘Divendres’ ha plantat la carpa, com ell diu, per donar a conèixer el nostre poble a arreu de Catalunya.

3,2,1 entrem…

Quin és el millor programa que has fet?

M’he sentit molt còmode en tots, perquè tots formen un projecte vital de il·lusió d’un nen petit que vol ser el que és, i això que sembla molt fàcil de dir, és molt difícil d’aconseguir.

Jo em sento privilegiat perquè he pogut aconseguir-ho, he pogut fer realitat un somni. Ara això sí, treballant, treballant, creient t‘hi moltíssim, i sobretot amb una paraula que no em canso de repetir, il·lusió, molta il·lusió i convençut que hi podia arribar i aquí estem.

El programa que m’agrada més sempre dic que és l’últim, però en cas de ‘Divendres’ té un plus afegit, perquè és el programa de la meva vida.

 

El que més t’agrada?

Fer ruta pel país, estar aprop de la gent, televisió en directe, amb un punt de showman, som com el circ. Jo de petit també volia ser pallasso, com en Tortell Poltrona. M’encanta pensar en la idea que som un circ que arribem a Malgrat plantem la carpa al mig del poble i allà fem la funció cada tarda. Per tant no m’imagino un programa millor que aquest.

 

Descobrint i transmeten paraules?

Portem cinc anys de divendres. Jo venia del concurs ‘Bocamoll’, on teníem un tema que es deia les Paraules de la tribu, que no deixa de ser les ‘Paraules en ruta’, que ara fem amb en Màrius Serra. La idea era preguntar de quina manera es diu aquesta paraula a un indret del país. Vaig insistir molt al director perquè ‘Divendres’ tingués un espai com aquest.

És molt divertit com ha anat evolucionant tot; al principi les persones de cada poble no et deien la paraula autòctona, els hi costava molt.

Va ser una feina pedagògica, fer entendre que no ho deien mal dit, sinó que era un patrimoni local i s’havien de recuperar les paraules úniques. Té un gran valor que a Malgrat es faci servir una paraula que a Blanes no se’n sàpiga res, havent-hi tan poca distància. Em sembla un fenomen extraordinari.

Al cap de cinc anys, les persones que s’ajunten al voltant de la pissarra del Màrius ja en fan bandera d’aquestes paraules úniques, crec que al final s’ha entès i també és una de les seccions més vistes del programa. Això és descobrir el gran i profund vocabulari de casa nostre. Penso que tot això dóna més força pel país que intentem construir.

 

Tenim prou coneixement de com som? de tros a tros del país?

Saber com som és bàsic. Jo sempre reivindico que a banda de penjar l’estelada, que estè molt bé, també hem de deixar de queixar-nos de que Espanya no ens vol, que Espanya ens critica, que ens fa mal i tantes coses més… i començar a veure que els que ens fem més mal som nosaltres mateixos. El desconeixement del territori, la poca autoestima que hi ha. És a dir, estic convençut i soc molt crític amb la sardana, crec que hi ha moltes coses a millorar i coses que s’han fet molt mal fetes dins el món sardanista. Dit això, estic convençut que si a Andalusia tinguessin com a ball regional la sardana, la defensarien a mort, aquí ens la carreguem, ni la revisen, i quan la revisen tampoc ens agrada.

Tenim un delta de l’Ebre que fem les millors ostres del món; aquestes ostres se’n van a França i potser que un restaurant de Girona els vagi a comprar al país veí per cuinar-les al nostre propi en nom de producte francès i estan produïdes al delta de l’Ebre. Els productors del delta, ja no saben com fer entendre que les podem comprar directament, que tenen una indústria de primera qualitat, però la proximitat no es valora.

A partir d’aquí l’escarola de Malgrat que va a França i torna a entrar en bosses per comercialitzar-se en grans magatzems, les tòfones de la zona d’Osona, en fan poques de tòfones, però també van a França, pam! etiqueta francesa.

Havent recorregut quasi 200 pobles del país sempre vas a petar amb el mateix tema, tenim poc coneixement del territori, ens estimem molt poc i crec que podríem ser una superpotència, però mai serem tan grans si només pengem una estelada, sinó fent bandera del molt i bo que tenim.

Ja ens poden criticar, que si realment potenciem els nostres valors, això no ho atura ningú.

 

Com és i com es veu TV3 fora de Catalunya?

Tu vas a molts llocs d’Espanya i veus que arriben a fer creure a molta gent que la televisió catalana es nazi, radical, etc. Jo estic convençut de que si TV3 es veiés a Espanya, l’idioma no seria un problema, perquè si t’hi poses i amb ganes alguna cosa entens i en tot cas veurien que els periodistes que treballem a TV3 no parlem ni de nazisme, ni anem dient insults sobre ells. Veurien que aquí no fem aquestes coses, senzillament perquè no tenim aquest tarannà.

A TV3 s’ha fet des de sempre un gran esforç perquè hi hagués cordialitat amb el projecte de treballar amb canal 9 de València i a les Balears, i nosaltres veure les seves cadenes, però no s’aconseguit.

Jo sóc dels que penso que el periodisme l’hem perdut, tal com s’entenia fa moltes dècades. Sempre dic que tinc la gran sort que realment estic tocant el periodisme real, perquè parlo amb ciutadans del carrer, persones que no estan contaminades.

Mentre que a la televisió, la ràdio, la premsa, etc. Hem arribat a preparar als polítics com a autèntics professionals per transmetre el seu missatge a través dels mitjans.

Personalment mai ningú m’ha dit el que puc dir o preguntar, i estic convençut que això funciona així, almenys a TV3. Una altra cosa és qui pugui fer servir l’autocensura. El fotut és quan veus un company, a qualsevol mitjà, que ja no escriu aquella línia perquè sap que li poden tocar el crostó; aquesta és l’autocensura, això és el que hem d’evitar.

 

Ens expliquem bé de com som, a fora?

Crec que per primera vegada s’ha creat un organisme de gent molt professional des de la Generalitat, que està intentant transmetre a Europa el que és Catalunya; es treballa molt fort a través de mitjans de comunicació perquè els arribi el contrast de les notícies que els hi arriben des de Madrid. El que veig molt difícil és poder entrar a Espanya i explicar l’altra versió, és un tema de fons. Des d’Espanya aquestes fonts no es consulten, n’hi ha una i aquesta és la vàlida, per tant és molt difícil contraposar idees al ciutadans de l’estat.

Penso que amb la guerra que estem posats tots plegats, és molt important aquesta tasca de mirar cap a Europa, perquè el monstre no el tenim mirant a Europa, en canvi si cap a Espanya. Es poden crear quartes i cinquenes vies, però així no ens en sortirem.

 

Com afecta la crisi a la Nostra?

TV3 com a tot arreu hem arribat a un moment de crisi que coneixem molt bé, que s’han de fer retallades en tots els sentits, que dos-cents treballadors aniran al carrer. El que passa és que no m’estic de dir que estaria molt bé que els de dalt, que ens han portat aquí, també s’ajustin el sou.

TV3 té trenta anys, s’ha fet gran i s’ha de revisar també, però no ens equivoquéssim, perquè aquesta televisió a nivell de país ha fet una feina, de les més importants que s’han fet mai, per desgracia el 1714 no hi havia una televisió com TV3; ara la tenim. Seria un error que per polítiques volguessin fer-la desaparèixer.

Construir aquest patrimoni ha costat molt, desfer-lo en dues setmanes si vols el tens a terra, comences a abolir programes, fas un “primetime” menys fort i cau ens dos dies perquè a darrera de perdre els programes, cau la publicitat etc, etc.

 

Propers projectes?

Projectes personals a mi m’agrada molt poc parlar-ne, el meu projecte personal ara és ‘Divendres’. Això de la televisió és una cosa tan efímera que no saps mai com pot acabar. Ara hi som i cal desfruitar-ho.

 

Premsa comarcal.

Jo conec la revista ‘Maresme’ per la meva ciutat que es Mataró. Ara conec el ‘Som-hi’, de quina manera treballeu i del suport que teniu dels lectors, col·laboradors i anunciants, que és el vostre sosteniment. Crec que esteu en mig d’una de les guerres més importants de la vostra vida. És a dir, una circumstància com aquesta mai s’havia viscut i l’esforç és titànic.

Però penso que la gent que està en premsa comarcal i local , (m’hi sento identificat perquè em sento part d’aquest món), crec que té a veure en què, a banda de ser un mitjà de comunicació, també és una il·lusió. No es pot deixar perdre aquest patrimoni; per tant aquesta guerra que es diu crisi, no l’acabarà enfonsant. Hem de ser molt conscients de que és una eina bàsica.

TV3 també és una televisió local, vista per Madrid; però tot i així, del que parla la premsa comarcal no en sol parlar TV3.

Si perdéssim aquests mitjans, perdríem una font d’informació vital, per tant jo que estic a TV3, desitjo el màxim per vosaltres i que malgrat l’adversitat, no deixeu de lluitar.

Per Vicens Tomàs / ACPG – Redacció