La societat dels nostre besavis, majoritàriament vivia de lloguer i no feia la declaració de renda. Els seus diners, que avui dia es destinen a pagar impostos, servien per crear espais comunitaris, mitjançant aportacions econòmiques i de temps. En l’actualitat aquests recursos els gestionen els municipis, als qui correspon la creació de nous espais comunitaris, tenint en compte criteris intergeneracionals, molts d’ells contradictoris i que forçosament haurien de ser objecte de debat.
 
A molts sèniors, una vegada jubilats, no els ve de gust suportar el soroll i l’energia dels joves que estan en una altra etapa vital. En canvi hi ha sèniors que els encanta estar amb persones joves, al·legant que sempre aprenen alguna cosa nova, com l’ús de smartphones amb els seus nets. Altres sèniors consideren els casals d’avis com a coses de vells, i no hi volen anar, a l’estimar que ells encara no ho són.
 
Molts joves miren als sèniors com a vells i els interessa ben poc establir relacions amb ells. Tant els joves com els sèniors, consideren que en un equipament, cal tenir vivències i objectius vitals compartits relacionats amb l’edat, sense excloure però, espais intergeneracionals. Creiem s’hauria d’apostar per recuperar l’esperit d’espais intergeneracionals i polivalents. Seria rebutjable i contrari a la convivència ciutadana no tenir en compte la necessària harmonia generacional, que defensa el moviment sènior favorable a “Una societat per a totes les edats centrada en les persones i no en els diner i vàlida per a tothom”.