L’escriptor Antonio Gonzalez Iturbe, no fa gaire, presentà a la Barceloneta la seva darrera novel·la LA PLAYA INFINITA, on evoca el passat amb una certa nostàlgia i ens retorna a la nostra  infantesa, amb unes històries i anècdotes personals molt enriquidores, plenes de tendresa.

En sentir-me atret per la reconeguda vàlua de l’autor i les seves obres, algunes traduïdes a més de trenta idiomes, em vaig afegir a la cinquantena llarga de persones que formaven el seu fidel públic expectant, a la Barceloneta, a la Plaça Boscà, quan la presentació era a punt de començar.

Durant els tres quarts d’hora que durà l’ acte, el propi escriptor i un actor, de qui no recordo el seu nom, ens feren gaudir d’allò més del text, dramatitzant de forma magistral una bona part dels diàlegs entre els dos protagonistes de l’obra, fins el punt de fer-me arribar a emocionar.

L’ èmfasi, els gestos, el to de veu i el llenguatge corporal, contribuïren suposo a aportar realisme a les vivències dels dos protagonistes. Crec que els mots escrits veuen augmentada llur força dramàtica quan s’expressen oralment. En la lectura, crec que un mica l’ha d’imaginar el lector.

En la mesura que un es posa a la pell dels personatges de la novel·la, o un s’hi veu reflectit, un és capaç de poder fruir plenament del text. M’agrada molt més “escoltar llibres” que “llegir llibres”. Prefereixo la presentació dramatitzada, perquè et permet assaborir el text un poc.