De tant en tant ens arriben notícies relatives a cristians perseguits. Sigui de forma violenta com a Síria i Irak, Centreàfrica, o al Sud de l’Àsia, sigui més dissimuladament en els països occidentals, a través d’hostilitats i burles directes o indirectes, especialment als infants i joves religiosos, sigui amb neutralitats tramposes, que amaguen dificultats socials per a la vida dels cristians i envers els nostres símbols en la vida pública. “Les persecucions contra els cristians avui són encara més fortes que en els primers segles de l’Església, i hi ha més cristians màrtirs que en aquella època” deia el Papa Francesc recentment. Les dures imatges d’uns cristians crucificats en un país de majoria musulmana ens van esgarrifar. Podríem acostumar-nos-hi, i fóra una gran desgràcia. Ningú no té dret a perseguir un altre ésser a causa de la seva creença religiosa. La llibertat religiosa és reconeguda pel Dret internacional en diversos documents, com l’article 18è. de la Declaració Universal dels Drets Humans: “Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, i la llibertat de manifestar la seva religió o la seva creença, individualment i col·lectivament, tant en públic com en privat, per l’ensenyament, la pràctica, el culte i l’observança.” Igualment l’article 18è. del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, l’art. 27è. d’aquest mateix Pacte que garanteix a les minories religioses el dret a confessar i practicar la seva religió. De la mateixa manera ho fa la Convenció dels Drets de l’Infant, en el seu art. 14è., i l’article 9è. de la Convenció Europea de Drets Humans.

 Tots som cercadors de la veritat sobre el nostre propi origen i destí. En la ment i en el cor de tota persona sorgeixen interrogants i pensaments que no poden ser reprimits o sufocats, ja que sorgeixen del profund del seu ésser i són connaturals a l’essència íntima de la persona. Són preguntes clarament “religioses” i necessiten de la llibertat religiosa per a manifestar-se plenament. El debat entorn de la llibertat religiosa positiva –no només formalment tolerant- s’ha fet molt intens, interpel·lant els governs i les confessions religioses. El Papa Francesc fa poc recordava que “l’Església catòlica té una llarga història de suport a la llibertat religiosa, culminada amb la declaració sobre llibertat religiosa del Concili Vaticà II (…) La raó reconeix en la llibertat religiosa un dret fonamental de l’home que reflexiona sobre la seva dignitat més alta, la de poder cercar la veritat i adherir-s’hi, i reconeix en ella una condició indispensable per a poder desplegar tota la pròpia potencialitat”. I aquesta llibertat religiosa no és només la de poder tenir unes idees o exercir un culte privat (molts voldrien relegar-la a la privacitat) sinó que el Papa afirma que és “la llibertat de viure segons els principis ètics conseqüents amb la veritat trobada, sigui privadament o públicament”. Aquest és un gran desafiament en el món globalitzat, on “el pensament feble redueix també el nivell ètic general, i en nom d’un fals concepte de tolerància s’acaba per perseguir aquells que defensen la veritat sobre la persona humana i les seves conseqüències ètiques”. Les regulacions jurídiques, estatals o internacionals, estan cridades a reconèixer, garantir i protegir la llibertat religiosa, que és un dret humà i és també un indicador d’una sana democràcia i una de les fonts principals de la legitimitat de l’Estat. Fem-nos-en conscients, i defensem els cristians i els creients de totes les religions, perquè ens hi va la llibertat de tots.