Un dels clàssics dels professors de ciència que volen fer les seves classes més atractives és passar una pel·lícula de ciència-ficció famosa i coneguda i explicar després els errors científics que es poden trobar. La guerra de les galàxies és un dels clàssics amb violacions de les lleis físiques tan espectaculars com que a l’espai no hi ha so però també podem parlar d’Armaggedon. Però un dels factors menys coneguts és que també passa el mateix amb la ciència-ficció escrita. Ho sé perquè he estat un fanàtic d’aquest gènere. La ciència-ficció pròpiament dita comença a finals del segle XIX amb H.G.Wells que narra el que després es convertirà en subgèneres: els viatges en els temps, les invasions extraterrestres i grans invents científics com la invisibilitat. Amb el txec Capek s’afegiria temps després les històries de les revoltes de les màquines. Hi ha molt bona creació literària en moltes d’elles i fan pensar molt les especulacions però bàsicament són projeccions errònies.

En primer lloc anem als viatges en els temps. És difícil trobar una història sobre viatges en el temps on no hi hagi paradoxes i és així precisament perquè aquesta violació del temps és difícil d’argumentar. És el seu encant però també ho fa il·lògic en si mateix. Pel que fa a les invasions extraterrestres es necessitaria una potencia energética de més de 10.000 milions l’actual per arribar a les estrelles més properes. Per tant una civilització que pogués viatjar a les estrelles seria centenars o milers d’anys més avançada que nosaltres i tindria una complexitat més gran. I, per tant, probablement un desenvolupament moral més gran. Però si no fos així el progrés material faria possible que qualsevol possible resistència humana fos ràpidament arrencada. I és que la ciència ficció acostuma a infravalorar la dificultat i el cost del viatge espacial. Pel que fa als robots els especialistes calculen que el nivell intel•lectual dels ordinadors és similar al d’un mosquit. Molta potencia, doncs, però poca computació. Aquest seguit d’errors i infravaloracions va fer que baixés molt amb el temps el meu amor per la ciència ficció però com va passar amb altres ho perdonem. I ho perdonem pels bons moments que ens ha donat (i que ens donarà, eh) i perquè ha estat una portada d’entrada a la ciència. Una ciència que ens descriu un univers que com diría un personatge de Shakespeare no només és més estrany del que ens imaginem sinó del que ens podríem arribar a imaginar.